Les terres interiors de Tarragona, han sigut històricament una zona amb molta presència de llops, de manera que a les masies i àrees més ruralitzades, aquests podien presenciar-se fins i tot a principis del segle XX, moment quan la seva població ja va acabar pràcticament desapareixent.
Si consultem la documentació, veurem com partim de referències que ja ens condueixen a finals de l'edat mitjana, quan s'assenyalen les captures que es realitzaven d'aquest animal al sector oriental de les muntanyes de Prades, un fet que podem llegir en un article de Jaume Felip Sánchez (2017-2018), qui centra el seu estudi més concretament entre els anys 1462 i 1519.
D'altra banda, resulten interessants els testimonis arreplegats, que malgrat que se posicionen en el que seria l'etapa final de l'existència d'aquest animal, són un clar reflex de la preocupació que podia generar a les persones que es dedicaven a la vida del camp.
Això òbviament ens fa pensar que antigament, quan la presència del llop era encara més gran, situacions com aquestes, serien comunes. Està comprovat com els llops quan perden espai en el seu hàbitat (a causa de la desforestació i ampliació de zones de cultiu), és quan comencen a apropar-se cap a les poblacions, encara que això hem de pensar que com a mínim ja anirà generant-se des de l'edat mitjana, especialment en el període de la reconquesta, quan a poc a poc les dades demogràfiques de les poblacions començaran a disparar-se, un fet especialment perceptible arribats posteriorment a la centúria del segle XVI, quant a la majoria del territori se registra un boom demogràfic.
En els anys veniders, les polítiques de control cinegètic agreujaran el nombre de la població de llops, especialment durant el segle XVIII, quan aquest animal ja se trobarà en una situació de forta regressió, que finalment al segle XIX, el portarà al seu període final, quedant de forma molt pobra i esporàdica, albiraments d'alguns exemplars durant els primers moments del segle XX com comentavem abans.
Al respecte i sobre aquesta qüestió, ens sembla força interessant el testimoni que s'arreplega en una entrevista realitzada per Andreu Barbarà i Maria Teresa Figueras a Salvador Rius. Aquesta va ser publicada als anys vuitanta del segle XX, en el butlletí del Centre d’Estudis Alcoverencs.
Salvador era descendent d'una família de masovers, i encara havent passat temps i situar-nos cronològicament en una etapa en la qual el llop era cosa del passat, el seu testimoni resultarà força interessant, ja que rememora algunes històries que ens mostren eixa difícil convivència entre la gent del camp i aquest cànid.
Segons les seves paraules, i que reproduïm del esmentat article, un dia una "lloba va anar a criar a la Font de l'Om, al mas de Gomis, a la Cova de la "Pataca"; allí en va fer tres de petits. Al cap d'uns dies, la lloba va caminar uns 3 Kms. fins a Cabrera, on hi havia cal Senyor i ca l'Escola. Hi havia una nena asseguda a la porta i la lloba la va prendre. Cap al tard (com era costum de tenir la nena a casa), no hi era; amb molta esgarrifança, tota la gent d'allí i dels masos veïns la van buscar, però com que era de nit va ser impossible continuar. Un cop es va fer de dia, van tornar a buscar el rastre i llavons sí que la van trobar. Van veure sang i puetades, ho van seguir i van arribar a la Cova de la "Pataca"; allí també van trobar una mà i un peu" (Barbarà i Figueras, 1983, 12).
Una altra menció, on estem davant d'un atac mortal, però que després podria haver-se engrandit, és el que esmena la mort de l'ermitana de l'Abellera de Prades: “una vegada un llop va matar l'ermitana de l'Abellera de Prades i que uns dies més tard un home de Prades va anar a l'esmentada ermita i, pensant mentalment "aquí en aquesta escala el llop mata l'ermitana", de sobte un llop se li tira a sobre; el bon home aconseguí treure's el ganivet (que en aquell temps tothom en portava) i el clavà a l'animal atacant-lo, aquest feu un udol i morí, ell marxà corrents cap a Prades i quan arriba a la vista de la població s'adona que el seguien 6 o 7 llops que havien sentit l'udol del llop moribund; aconseguí arribar a casa seva sense novetat, però molt espantat” (Barbarà i Figueras, 1983, 11).
La informació que Andreu Barbarà i Maria Teresa Figueras arreplegaren, és per a nosaltres una font d'enorme interès, ja que cita possiblement els últims atacs que aquests animals van realitzar per la zona de les muntanyes de Prades, comprovant al mateix temps, com de perillosa era la vida en les masies, així com la necessitat d'anar sempre ben armat, fora en una escopeta, trabuc o ganivet.
Sense cap mena de dubte la província de Tarragona és un espai geogràfic, en una rica història relacionada amb el llop, on convergeixen una sèrie de factors que van afavorir la presència d'aquest animal al llarg del tot el seu territori. Testimonis com els arreplegats per Andeu i Maria Teresa, ens recorden altres atacs mortals, com ocorrerà en el llop blanc dels Ports (en els anys trenta del segle XIX), o el llop de Pira (en els quaranta de la mateixa centúria).
Per desgràcia les fonts escrites no se centren molt en aquest tipus de qüestions, motiu pel qual pensem que només coneixem la punta d'un iceberg, que només gràcies a un exhaustiu treball de recerca local, buscant entre arxius i documents de fons municipals, poden aproximar-nos una mica més a una realitat, que van viure especialment aquelles poblacions ubicades en entorns rurals, on a banda de les adversitats més comunes com les epidèmies, plagues i guerres, caldrà afegir els danys ocasionats sobre els camps de cultius (com encara ocorre amb els senglars), així com també en el ramat, especialment amb el cas dels llops en aquelles dates.
David Gómez de Mora
Bibliografia:
*Barbarà Camafort, Andreu i Figueras i Jové, Maria Teresa (1983). “Els últims llops a les nostres contrades: entrevista a Salvador Rius i Isern”, Butlletí. Centre d’Estudis Alcoverencs (Alcover), 23, pp. 10-13
*Felip Sánchez, Jaume (2017-2018). “Dades per a l’estudi del llop a la zona oriental de les Muntanyes de Prades, al tombar del segle XV al XVI”. Podall: Publicació de cultura, patrimoni i ciències. Nº 6-7, pp. 86-109