El present article és fruit d'un treball de recerca, en el que de forma casual, vam trobar una sèrie de referències escrites de mostres de marbre, vinculades amb el municipi valencià de Museros. Una localitat de la comarca de l'Horta Nord, que des del punt de vista geomorfològic no destaca precisament per la presència d'un relleu accidentat, en ser la major part del seu terme municipal, una plana quaternària, on pràcticament no existeixen elements destacables dins de la seva geografia, que pogueren donar peu a pensar en l'existència de material d'aquesta tipologia.
És per aquest motiu que considerem interessant plantejar diverses qüestions, relacionades tant en la història d'aquest enclavament, com referents als seus voltants, ja que sembla que en aquest entorn hi ha una varietat de marbre o jaspi, que servirà per emprar-se en una de les obres del Palau Reial de Madrid1, i que acabaria vinculant-se amb el poble de Museros.
Com bé sabem, els marbres i jaspis són un tipus de pedra que per la seva singularitat i aspecte, guarden una profunda significació, al expressar en l'àmbit artístic, poder, autoritat i refinament. Tenim constància com des de l'antiguitat, aquesta classe de material s'associava amb la divinitat i la puresa, especialment per tractar-se d'una pedra resistent que simbolitza l'eternitat.
Germanell Gran (el punt més elevat d'aquest turonet i que fa de divisoria entre Museros, Nàquera i Rafelbunyol, se situa a una altura de 103 metres sobre el nivell de la mar)
La menció d'eixe marbre procedent de Museros, prové de les exploracions que a mitjans i durant la segona meitat del segle XVIII la corona espanyola va estar realitzant al llarg del país, amb motiu de la recerca de marbres per a les seves obres privades, on el que se buscava era material de qualitat i de procedència nacional, amb l'objectiu de decorar les construccions del rei amb jaspis procedents únicament d'eixes pedreres de l'Estat, que al mateix temps demostraven la riquesa mineral de la nació. Volia deixar-se clar que la producció i qualitat del marbre o jaspi espanyol, res havia d'envejar-li al de les luxoses col·leccions d'altres països com França o les terres avui pertanyents a l'estat italià, on sempre la seva fama ha sigut notòria.
En aquest sentit, en un d'eixos mostraris de pedres del segle XVIII que s'ha conservat, apreciem que figura entre les peces que el rei tenia en la seva litoteca particular, dos fragments atribuïts al poble de Museros. Un fet que com a mínim resulta curiós, si tenim en compte que la major part del seu terme a dia d'avui, tal i com s'ha dit, és un espai sense pràcticament cap accident geogràfic.
Sabem que el terme de Museros no és molt gran, ocupant poc més de 12 km², i sent majoritàriament un terreny de material quaternari, encara que presenta alguns punts que adscriuríem dins de la geologia del terciari. Si aprofundim una mica més en eixos enclaus, veurem que en un dels extrems del terme municipal, ens trobem en el que es podria anomenar com la zona amb presència de material de qualitat més alta, degut a la seva duresa i interès per a treballar la pedra (a banda de ser el més antic que hi ha al poble, ja que s'emmarca en el Mesozoic), ens estem referint a la muntanya coneguda com del Germanell Gran.
És precisament en eixe lloc on veurem en la zona immediata als puigs dels Germanells, nivells del Triàsic del Buntsandstein (és a dir, amb uns 250 milions d'anys), a banda dels dos referits turonets (el Germanell gran i menut), i que són del Juràssic Inferior (és a dir, entre 200-182 milions d'anys).
I. El canvi del paisatge muserenc
Malgrat que Museros no té un terme municipal molt accidentat, el seu entorn ha patit grans canvis amb el pas dels últims segles. Això es deu al fet que encara en la centùria del XIX, hi havia més finques de secà, i que com bé sabem, no alterarien tant l'entorn com per contra, comença a succeïr en les transformacions de terrenys a hortes o zones de regadiu, i que al llarg del segle XX van començar a desfigurar la geomorfologia d'aquest pla quaternari.
Òbviament no seria un disbarat precisar que aquest tipus d'actuacions van afectar notablement l'entorn que hi havia en aquest municipi, modificant-se així el paisatge que tradicionalment els llauradors d'abans havien conegut. Aquest tipus d'intervencions que tenen com a propòsit reconvertí el terreny per a un nou tipus de cultiu, afectarà com és obvi a la imatge d'eixa àrea, així com especialment a la seva fauna.
Una mostra d'aquesta qüestió, s'aprecia claríssimament pel que fa a l'ús cinegètic que es realitzava antigament al municipi. Això ho veiem si analitzem les referències que ens arriben de les peces que es caçaven per aquesta zona durant la segona meitat del segle XVIII, i que coincideixen cronològicament en el moment en què a Museros es buscaven eixos marbres que interessaven a la corona espanyola.
Per aquells temps, el paisatge de Museros, segurament distaria molt dels tarongerals que avui envaïxen el seu terme. Doncs l'agricultura al tindre un pes destacat en els camps de secà, permetria un millor manteniment de les zones que encara no s'havien explotat per al cultiu de regadiu. Així doncs, veurem per exemple que la caça que se practica al poble, no era únicament menor, sinó també d'animals de major volum. Un fet que quedarà referenciat per l'historiador Espinalt (1784, p. 223)2 quan al parlar del municipi, diu que Museros també disposa de carrasques, pins i caça major.
Tinguem en compte que per aquell temps l'espai agrícola muserenc, a banda de les zones d'horta que caracteritzen aquesta franja de l'agricultura valenciana, també tenia cultius d'oliveres, garroferes i vinya, que donarien un aspecte ben diferent al terreny que ens trobaríem, havent-hi al mateix temps zones de vegetació salvatge, amb carrasques i pinars que segurament ajudarien prou a què sobre aquest lloc se poguera desenvolupar una caça major com la que descriu Espinalt.
El fet que hi haguessen pinades, carrasques i es practicara la caça major, és una dada molt indicativa, ja que ens està parlant d'un entorn amb més fauna, vegetació, i possiblement, espais geogràfics menys alterats des del punt de vista antròpic.
Si analitzem avui el terme de Museros, el primer que veurem és que ens trobem davant un lloc dominat per camps de regadiu que han homogeneïtzat el territori, i on la caça major és simplement cosa del passat. Si llegim la referència que des del punt de vista cinegètic realitza en el seu treball David Moreno, aquest ens indica clarament com ja en la segona meitat del segle XX en Museros: “La caza en el término es muy reducida. Los afincionados a la escopeta tienen que desplazarse a otras provincias donde el monte y el matorral ofrecen mayor probabilidad de conseguir algunas piezas” (Moreno, 1980, p.224)3, detallant a continuació que: “Únicamente en el término de Museros se cazan pajarillos con trampas del llamado -enfilat-, o bien con cepos, o por la noche con palas y linternas para deslumbrar a las aves. También se emplean rifles por adiestrados tiradores y en ocasiones logran cazar aves de paso. Muchos de los pájaros cazados pasan a jaulas para que recreen el oído con sus cantos” (Moreno, 1980, p. 224)4.
A la pregunta de, Museros ha tingut en algun moment de la seva història alguna pedrera o espais rocosos dels que ha pogut extreure un material mitjanament aprofitable per a la construcció d'obres importants?, la resposta és a priori si, encara que desconeixem per una part fins a on arribaven les propietats que controlava la Encomana de Museros, ja que als voltants d'aquesta zona tenim formacions montanyoses que avui pertanyen a altres localitats veines, i que com veurem podrien haver sigut una d'eixes zones d'extracció de la referida pedra.
Pel que fa al terme municipal de Museros, tenint en compte l'escàs entorn amb el que se disposa de pedra relativament dura, una de les zones on si que és pot vore que s'ha extret, és en un dels turonets dels Germanells, més concretament, al denominat com Germanell Gran, el qual a banda serveix com a zona divisòria amb els termes municipals de Rafelbunyol i Nàquera.
La composició del Germanell Gran ve definida per roques calcàries bioclàstiques de diferents tonalitats, encara que també destaquen alguns nivells de roca que ens recorden a la famosa "pedra blava de Morvedre", que com sabem ha sigut molt valorada en l'arquitectura civil i religiosa d'aquestes terres.
Veurem que la forma d'extraure la pedra va anar modificant-se en el pas del temps, si bé fa segles els pics i les maces eren les ferramentes fonamentals, més endavant noves formes d'extracció resultarien més profitoses. L'aparició de la dinamita al segle XIX va ser un gran avanç. Finalment, la utilització del martell hidràulic i el fil diamantat, va permetre que l'extracció de pedra resultarà molt més senzilla.
També hem de dir que el terme de Museros ofereix diferents espais que sobreïxen per sobre del seu pla quaternari, que denominats com a lloma o llometa, serveixen per designar punts que a vegades (a banda d'haver-se instal·lat una casa de camp o mas i que aprofita eixa visual que li atorga l'altura addicional del lloc), han sigut per la seva naturalesa, un punt del qual s'ha pogut aprofitar part de la pedra que ofereix el terreny. Algun d'eixos modests enclaus que s'aixequen per sobre de la resta de la plana, són llomes on hi ha reduits nivells amb material rocós, com ocorre en la lloma dels aliacrans.
II. Les prospeccions per al Palau Reial
L'interès de la corona espanyola per extreure els millors marbres del país, com s'ha comentat anteriorment, va comportar una recerca a fons del terreny nacional. Tenim constància per la documentació de l'època de l'interès per la zona de Museros, tal com comprovem entre els anys 1746-1748, quan s'esmenta el descobriment d'algunes pedreres que podrien interessar al rei5.
En Fernando i en José de Castro (germans), van presentar a la corona els resultats de les seves prospeccions en el Regne de València per aquells temps. Aquests parlen als escrits de la recerca de pedra als voltants de Museros en 17476. En dita recerca geològica, els germans Castro es van valer de dos mestres picapedrers, veïns de la ciutat de València, per així trobar material d'interés en la zona, i enviar-lo cap a Madrid.
Aquest procés de recerca de marbres i jaspis, estava molt interessat en el color, abundància i distància d'eixe punt respecte al palau, emmagatzemant-se les mostres dels exemplars posteriorment en un conjunt de capses amb la resta de mostres seleccionades, perquè així el rei conegués la presència dels diferents tipus de materials que hi havien al regne, de manera que si mostrava interès per alguna classe de marbre o jaspi, la seva explotació podia passar a formar part del seu control.
Veurem que quasi uns vint anys després, les extraccions i viatges per la zona continuaven efectuant-se, doncs la corona volia conèixer a fons la presència dels millors marbres que hi havia al país, és per això que en 1766 (González y Arribas, 1961, p. 149-151)7, s'informa al Palau Reial, que s'han extret per al mostrari de Sa Majestat, restes de diferents peces del país, i entre les quals s'esmenta el procedent de Museros.
Crida l'atenció que les restes classificades amb eixa definició geogràfica de Museros, i que representen en total un conjunt de cinc, són un alabastre i quatre jaspis o marbres:
*Alabastre (es diu que es troba en quantitats escasses)
*Marbre “encarnado con vetas blancas” (s'indica que està disponible en quantitats abundants)
*Marbre de “color de cobre con manchas pardas y encarnadas” (en quantitats abundants)
*Marbre de “color agatado” (també en quantitats abundants)
*Marbre de “color canela” (en quantitats acceptables, però ja no abundoses)
D'eixe mostrari dels anys seixanta del segle XVIII, en la col·lecció final, acabarien apareixent peces referenciades de Museros com Nàquera. D'aquesta segona localitat i de la que les seues mostres es distingeixen de les de Museros (és a dir, els exploradors diferenciaren ambdues localitats) es van escogir diferents fragments (esmentant-se pedra calcària blanca, així com de color blanc i salmó, a banda de travertí).
Analitzant el mostrari final que el rei tenia per a les seves obres, veurem que en la denominació de Museros es reconeixen dos tipus de pedres: un carbonat recristal·litzat de color morat i taronja, i que s'indica que és abundant -nº147 del mostrari del rei- (Gisbert, 2025, p. 150)8, així com un altre carbonat recristal·litzat, encara que aquest de color roig, i el qual també s'especifica que és abundant -nº151 del mostrari del rei- (Gisbert, 2025, p. 150)9.
III. Les mostres de la zona de Museros
Precisament, un dels tipus de marbres emprats en una de les sales del Palau Reial, serà el referent a eixe nº147 del mostrari, i que es designa com a pertanyent a Museros. Ara bé, un dels dubtes que tenim per ara, és que no sabem d'on es podien haver extret uns exemplars d'eixes característiques, en un terreny com el que tenim en aquesta zona.
Vorem doncs que la pedra que es cataloga amb eixe nº147, i que porta com procedència geogràfica aquesta localitat de l'Horta Nord, és la mateixa que hi ha a l'altar del saló del Reliquiari del Palau Reial.
Una altra pregunta que també ens plantegem, és si eixe marbre de l'informe de 1766, i que es descriu com una pedra de Museros de “color de cobre con manchas pardas y encarnadas”, poguera ser el mateix que acabaria ocupant eixes capses del rei, on està el jaspi que porta el nº147, i que com diem, va ser l'emprat en la famosa sala del Reliquiari del Palau.
Sobre eixe saló, veurem que les principals obres van ser encarregades per Carles IV en els anys noranta del segle XVIII a l'arquitecte Francisco Sabatini. Ressaltant precisament dins de la seva decoració de gran qualitat marmòria, la pedra de color morat i ataronjat, que les referències fan menció al lloc de Museros.
Altar
del Saló del Reliquiari del Palau Reial elaborat amb el que es
denomina com marbre de Museros (wikipedia.org)IV. L'interés de Nàquera i els seus voltants
Encara que la documentació és clara al fer una distinció entre el que és la pedra procedent de Museros, Nàquera i altres localitats de l'entorn (com podria ser el cas de Serra), crida molt l'atenció que eixe marbre que a dia d'avui ningú coneix ni ha vist mai al terme, pogués haver sortit de Museros.
Una possibilitat, i que plantegem com a hipòtesi, és que aquest marbre en realitat hauria sigut extret dins del que avui és el terme de Nàquera, i possiblement per aquest motiu, ja que estava prop o simplement per desconeixença de les delimitacions de l'àrea pels qui estaven fent les prospeccions, aquest s'acabés catalogant com de Museros.
Comentem aquesta hipòtesi, davant la dificultat d'atribuir la procedència de dit marbre al terme que ara coneixem de Museros. En aquest sentit, cal apuntar que un dels millors coneixedors que per aquells temps hi havia al territori valencià de la pedra que s'explotava, i que va estar per aquestes terres inspeccionant els seus recursos naturals, va ser el famós botànic Cavanilles.
Pensem que aquesta qüestió no és una suposició desbaratada si llegim la seva obra, doncs el naturalista valencià ja destaca la qualitat del marbre procedent de Nàquera a finals del segle XVIII, al dir en una de les seves referències sobre la geologia del seu entorn que: “Al poniente de Náquera en el cerro llamado de les Solsides: sus colores son pardo obscuro con manchas rojizas, o negro almendrado con vetas espáticas casi blancas” (Cavanilles, 1795/1995, p. 46/102)10.
També hem comprovat com en la documentació del Palau Reial se parla de “las canteras de Museros”11, encara que això podria ser una definició genèrica per englobar les explotacions de pedreres del seu voltant o les que pertanyien a la Encomana per aquelles dates, explicant-se així aquesta assignació geogràfica i la qüestió del marbre.
Ja hem comentat que els abans referits experts van voltar per la zona ja quasi a mitjans segle XVIII, buscant pedreres per l'àrea de Morvedre (Sagunt), Nàquera i Serra12.
En aquestes prospeccions de 1747, ja s'esmenen unes pedreres de “piedra azul y blanca de que me habían dado noticia, la primera 8 leguas distante de este lugar y la segunda 4 distante de aquella” 13. Cal recordar que 1 llegua és aproximadament uns 5500 metres.
Valguin doncs aquestes notes, com referències que considerem d'interès, per a conèixer una mica millor la història i importància geològica que va despertar fa uns segles enrere aquesta zona del nord de València.
David Gómez de Mora
Referències:
1 Sancho, J. L., Parra Granell, P., Consuegra Barón, I., & Gisbert Aguilar, J. (2025). El muestrario de rocas ornamentales del Palacio Real de Madrid. Madrid: Ediciones Doce Calles / Patrimonio Nacional, 163 pp.
2 Espinalt y García, Bernardo. Atlante español, o Descripción general de todo el Reyno de España: Descripción del Reyno de Valencia. Tomo VIII. Madrid: en la Imprenta de Hilario Santos Alonso en 1784
3 Moreno Moreno, D. (1980). Historia de Museros. Valencia: Ayuntamiento de Museros.
4 Moreno Moreno, D. (1980). Historia de Museros. Valencia: Ayuntamiento de Museros.
5 Archivo General del Palacio Real (Obras de Palacio Ca 1063/25)
6 Archivo General del Palacio Real (Obras de Palacio Ca 1063/25)
7 González de Arribas, M. del S., & Arribas Arranz, F. (1961). Noticias y documentos para la historia del arte en España durante el siglo XVIII. Boletín del Seminario de Estudios de Arte y Arqueología, 27, 131-296.
8 Gisbert Aguilar, J. (2025). El muestrario: Estudio petrológico. En J. L. Sancho (ed.), El muestrario de rocas ornamentales del Palacio Real de Madrid (pp. 137-158). Madrid: Patrimonio Nacional / Doce Calles.
9 Gisbert Aguilar, J. (2025). El muestrario: Estudio petrológico. En J. L. Sancho (ed.), El muestrario de rocas ornamentales del Palacio Real de Madrid (pp. 137-158). Madrid: Patrimonio Nacional / Doce Calles.
10 Cavanilles, A. J. (1795/1995). Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia. En J. Lacarra, X. Sánchez y F. Jarque (eds.), Las observaciones de Cavanilles: doscientos años después (t. III). Valencia: Obra Social Bancaja.
11 Archivo General del Palacio Real (Obras de Palacio Ca 1064/8)
12 Archivo General del Palacio Real (Obras de Palacio Ca 1064/8)
13 Archivo General del Palacio Real (Obras de Palacio. Ca 1064/8). Es diu que la blava és “perfecto su color” i la blanca “excede a la de Génova”












