Breves apuntes sobre la caza en el fuero de Cuenca

Durante el medievo veremos cómo la práctica cinegética, comenzará a ser regulada con normas que velarán por un control. Esto obviamente limitará su actividad y, por índole, refortalecerá su desempeño como un símbolo de estatus, que con el tiempo motivará la creación de zonas de reservas de caza para una élite privilegiada. Por ejemplo en la norma 9 del capítulo VII del fuero de Cuenca (Valmaña Vicente, 1978: 79), se indica que nadie debe tener dehesa de animales de caza en el término de Cuenca.

Esta serie de elementos, en su conjunto, son un reflejo de la sociedad feudal de siglos pasados, en la que no todo el mundo tenía los mismos derechos, y donde el control de los recursos naturales cada vez era más palpable.

Cierto es que ya en tiempos del Imperio Romano comienzan a verse visos de medidas indirectas que regulaban su práctica, pues existía una legislación muy clara sobre la explotación y propiedad de los recursos que había en el medio, y que al mismo tiempo tendrían su afección en el mundo de la cinegética.

Para los conquenses, era sumamente importante conocer durante el medievo las normas que se estipulan en su fuero, especialmente si practicaban la caza, ya que esta actividad se encontraba regulada, habiéndose por ello dedicado un apartado con una serie de normas vinculadas para su desempeño, y que fueron recogidas en el capítulo XXXV. En estas se estipula, a lo largo de 18 puntos, los derechos, obligaciones y penalizaciones que se establecen para quienes la practiquen.

Cierto es que no vemos restricciones sobre condicionantes sociales, aunque sabido era que no todo el mundo tenía acceso a un arma, ni que tampoco se podía cazar donde a la gente le pareciese. Tengamos en cuenta que la caza por aquel entonces no era una mera actividad ociosa, y es que, aunque nobles y reyes muchas veces la desarrollen como un entretenimiento, para muchas personas era una de las pocas formas con las que llevarse algo de carne a la boca. Por ello, se establecerán regulaciones que pretendían evitar luchas de intereses, pero que, como era natural, muchas veces acababan en enfrentamientos, especialmente por necesidades o prácticas furtivas.

Si analizamos las normas que se recogen en el fuero de Cuenca, veremos que varias de estas tienen como propósito evitar disputas entre cazadores por la obtención de una pieza, tal y como ya se recoge en la primera norma de ese capítulo, en el caso de que un cazador levante una pieza con sus perros. Igualmente, se dejará claro qué podía ocurrir si el animal herido llegaba hasta un lugar donde era rematado o cogido por otras personas, o si esa pieza era llevada por los perros hasta un lugar determinado.

Imagen generada por IA

También se regulará la caza en lo que eran los apostadores o puestos, en los que los cazadores hacían esperas para dar caza a animales como las cabras montesas. Igualmente, se velará por el establecimiento de normas que fomentarán una práctica pacífica, intentando así evitar conflictos de intereses entre cazadores. Al mismo tiempo, incluso algunas normas advertirán sobre las multas establecidas para quienes ocasionaran lesiones a los perros de los cazadores.

Otro tipo de normas eran aquellas que tenían como propósito regular las disputas por piezas que eran cazadas en cepos, así como la advertencia de las consecuencias a aquellas personas que malintencionadamente las robasen o alterasen esas trampas. Por ejemplo, en la norma 12 del capítulo XXXV (Valmaña Vicente, 1978: 254), se indica que quien encontrase una presa en un cepo ajeno o herida que se hubiese escapado de este, debía entregársela a su dueño. Lo mismo sucedía con el arte de la pesca, de ahí que varias normas que seguirán a esta tendrán como propósito aclarar las penas para quien hurtase los utensilios de los pescadores o desarrollasen la actividad en una zona prohibida.

Con todo ello quedará muy claro qué derechos tenía cada cazador, así como qué actitudes o acciones estaban penadas. Cabe añadir que en otros puntos del fuero se estipulan normas que derivarán de esta actividad. Una, por ejemplo, es la recogida en el capítulo XLII (Valmaña Vicente, 1978: 282), concretamente en el punto 18, y en la que se estipula que el comercio de piezas cazadas como perdices, liebres, conejos o pesca de río, estaba prohibido que se efectuara en casas o fuera del mercado.

Llama también nuestra atención cómo una de las excusas que por aquellos tiempos alegaban muchos morosos, era la de que estos no se hallaban presentes en el lugar para afrontar sus pagos, debido a que se encontraban fuera de su hogar cazando. Por este motivo, pensamos que tendrá sentido una de las normas recogidas en el punto 13 del capítulo XXIII (Valmaña Vicente, 1978: 189), cuando se indica que ante las excusas que podía argumentar el familiar de algún deudor (como la de que este se encontraba cazando), se especifica que si la mujer del referido responsable alegaba que su marido no podía solventar esa deuda porque aquel no estaba presente por hallarse cazando, que a este se le debería esperar a que volviese, jurando su esposa que no le enviaría pan ni provisiones.

David Gómez de Mora

Cronista Oficial de Caracenilla, La Peraleja, Piqueras del Castillo, Saceda del Río, Verdelpino de Huete y Villarejo de la Peñuela

Bibliografía:

* Valmaña Vicente, Alfredo (ed., introd. y trad.). Fuero de Cuenca. 2.ª ed. Cuenca: Editorial Tormo, S.A., 1978. 312 pp.

“Les pedreres de Museros”

El present article és fruit d'un treball de recerca, en el que de forma casual, vam trobar una sèrie de referències escrites de mostres de marbre, vinculades amb el municipi valencià de Museros. Una localitat de la comarca de l'Horta Nord, que des del punt de vista geomorfològic no destaca precisament per la presència d'un relleu accidentat, en ser la major part del seu terme municipal, una plana quaternària, on pràcticament no existeixen elements destacables dins de la seva geografia, que pogueren donar peu a pensar en l'existència de material d'aquesta tipologia.

És per aquest motiu que considerem interessant plantejar diverses qüestions, relacionades tant en la història d'aquest enclavament, com referents als seus voltants, ja que sembla que en aquest entorn hi ha una varietat de marbre o jaspi, que servirà per emprar-se en una de les obres del Palau Reial de Madrid¹, i que acabaria vinculant-se amb el poble de Museros.

Com bé sabem, els marbres i jaspis són un tipus de pedra que per la seva singularitat i aspecte, guarden una profunda significació, al expressar en l'àmbit artístic, poder, autoritat i refinament. Tenim constància com des de l'antiguitat, aquesta classe de material s'associava amb la divinitat i la puresa, especialment per tractar-se d'una pedra resistent que simbolitza l'eternitat.

Germanell Gran (el punt més elevat d'aquest turonet i que fa de divisoria entre Museros, Nàquera i Rafelbunyol, se situa a una altura de 103 metres sobre el nivell de la mar)

La menció d'eixe marbre procedent de Museros, prové de les exploracions que a mitjans i durant la segona meitat del segle XVIII la corona espanyola va estar realitzant al llarg del país, amb motiu de la recerca de marbres per a les seves obres privades, on el que se buscava era material de qualitat i de procedència nacional, amb l'objectiu de decorar les construccions del rei amb jaspis procedents únicament d'eixes pedreres de l'Estat, que al mateix temps demostraven la riquesa mineral de la nació. Volia deixar-se clar que la producció i qualitat del marbre o jaspi espanyol, res havia d'envejar-li al de les luxoses col·leccions d'altres països com França o les terres avui pertanyents a l'estat italià, on sempre la seva fama ha sigut notòria.

En aquest sentit, en un d'eixos mostraris de pedres del segle XVIII que s'ha conservat, apreciem que figura entre les peces que el rei tenia en la seva litoteca particular, dos fragments atribuïts al poble de Museros. Un fet que com a mínim resulta curiós, si tenim en compte que la major part del seu terme a dia d'avui, tal i com s'ha dit, és un espai sense pràcticament cap accident geogràfic.

Sabem que el terme de Museros no és molt gran, ocupant poc més de 12 km², i sent majoritàriament un terreny de material quaternari, encara que presenta alguns punts que adscriuríem dins de la geologia del terciari. Si aprofundim una mica més en eixos enclaus, veurem que en un dels extrems del terme municipal, ens trobem en el que es podria anomenar com la zona amb presència de material de qualitat més alta, degut a la seva duresa i interès per a treballar la pedra (a banda de ser el més antic que hi ha al poble, ja que s'emmarca en el Mesozoic), ens estem referint a la muntanya coneguda com del Germanell Gran.

És precisament en eixe lloc on veurem en la zona immediata als puigs dels Germanells, nivells del Triàsic del Buntsandstein (és a dir, amb uns 250 milions d'anys), a banda dels dos referits turonets (el Germanell gran i menut), i que són del Juràssic Inferior (és a dir, entre 200-182 milions d'anys).

I. El canvi del paisatge muserenc

Malgrat que Museros no té un terme municipal molt accidentat, el seu entorn ha patit grans canvis amb el pas dels últims segles. Això es deu al fet que encara en la centùria del XIX, hi havia més finques de secà, i que com bé sabem, no alterarien tant l'entorn com per contra, comença a succeïr en les transformacions de terrenys a hortes o zones de regadiu, i que al llarg del segle XX van començar a desfigurar la geomorfologia d'aquest pla quaternari.

Òbviament no seria un disbarat precisar que aquest tipus d'actuacions van afectar notablement l'entorn que hi havia en aquest municipi, modificant-se així el paisatge que tradicionalment els llauradors d'abans havien conegut. Aquest tipus d'intervencions que tenen com a propòsit reconvertí el terreny per a un nou tipus de cultiu, afectarà com és obvi a la imatge d'eixa àrea, així com especialment a la seva fauna.

Una mostra d'aquesta qüestió, s'aprecia claríssimament pel que fa a l'ús cinegètic que es realitzava antigament al municipi. Això ho veiem si analitzem les referències que ens arriben de les peces que es caçaven per aquesta zona durant la segona meitat del segle XVIII, i que coincideixen cronològicament en el moment en què a Museros es buscaven eixos marbres que interessaven a la corona espanyola.

Per aquells temps, el paisatge de Museros, segurament distaria molt dels tarongerals que avui envaïxen el seu terme. Doncs l'agricultura al tindre un pes destacat en els camps de secà, permetria un millor manteniment de les zones que encara no s'havien explotat per al cultiu de regadiu. Així doncs, veurem per exemple que la caça que se practica al poble, no era únicament menor, sinó també d'animals de major volum. Un fet que quedarà referenciat per l'historiador Espinalt (1784, p. 223)² quan al parlar del municipi, diu que Museros també disposa de carrasques, pins i caça major.

Tinguem en compte que per aquell temps l'espai agrícola muserenc, a banda de les zones d'horta que caracteritzen aquesta franja de l'agricultura valenciana, també tenia cultius d'oliveres, garroferes i vinya, que donarien un aspecte ben diferent al terreny que ens trobaríem, havent-hi al mateix temps zones de vegetació salvatge, amb carrasques i pinars que segurament ajudarien prou a què sobre aquest lloc se poguera desenvolupar una caça major com la que descriu Espinalt.

Canvi d'un paisatge de cultiu de secà a regadiu (IA)

El fet que hi haguessen pinades, carrasques i es practicara la caça major, és una dada molt indicativa, ja que ens està parlant d'un entorn amb més fauna, vegetació, i possiblement, espais geogràfics menys alterats des del punt de vista antròpic.

Si analitzem avui el terme de Museros, el primer que veurem és que ens trobem davant un lloc dominat per camps de regadiu que han homogeneïtzat el territori, i on la caça major és simplement cosa del passat. Si llegim la referència que des del punt de vista cinegètic realitza en el seu treball David Moreno, aquest ens indica clarament com ja en la segona meitat del segle XX en Museros: “La caza en el término es muy reducida. Los afincionados a la escopeta tienen que desplazarse a otras provincias donde el monte y el matorral ofrecen mayor probabilidad de conseguir algunas piezas” (Moreno, 1980, p.224)³, detallant a continuació que: “Únicamente en el término de Museros se cazan pajarillos con trampas del llamado -enfilat-, o bien con cepos, o por la noche con palas y linternas para deslumbrar a las aves. También se emplean rifles por adiestrados tiradores y en ocasiones logran cazar aves de paso. Muchos de los pájaros cazados pasan a jaulas para que recreen el oído con sus cantos” (Moreno, 1980, p. 224)⁴.

A la pregunta de, Museros ha tingut en algun moment de la seva història alguna pedrera o espais rocosos dels que ha pogut extreure un material mitjanament aprofitable per a la construcció d'obres importants?, la resposta és a priori si, encara que desconeixem per una part fins a on arribaven les propietats que controlava la Encomana de Museros, ja que als voltants d'aquesta zona tenim formacions montanyoses que avui pertanyen a altres localitats veines, i que com veurem podrien haver sigut una d'eixes zones d'extracció de la referida pedra.

Pel que fa al terme municipal de Museros, tenint en compte l'escàs entorn amb el que se disposa de pedra relativament dura, una de les zones on si que és pot vore que s'ha extret, és en un dels turonets dels Germanells, més concretament, al denominat com Germanell Gran, el qual a banda serveix com a zona divisòria amb els termes municipals de Rafelbunyol i Nàquera.

La composició del Germanell Gran ve definida per roques calcàries bioclàstiques de diferents tonalitats, encara que també destaquen alguns nivells de roca que ens recorden a la famosa "pedra blava de Morvedre", que com sabem ha sigut molt valorada en l'arquitectura civil i religiosa d'aquestes terres.

Veurem que la forma d'extraure la pedra va anar modificant-se en el pas del temps, si bé fa segles els pics i les maces eren les ferramentes fonamentals, més endavant noves formes d'extracció resultarien més profitoses. L'aparició de la dinamita al segle XIX va ser un gran avanç. Finalment, la utilització del martell hidràulic i el fil diamantat, va permetre que l'extracció de pedra resultarà molt més senzilla.

També hem de dir que el terme de Museros ofereix diferents espais que sobreïxen per sobre del seu pla quaternari, que denominats com a lloma o llometa, serveixen per designar punts que a vegades (a banda d'haver-se instal·lat una casa de camp o mas i que aprofita eixa visual que li atorga l'altura addicional del lloc), han sigut per la seva naturalesa, un punt del qual s'ha pogut aprofitar part de la pedra que ofereix el terreny. Algun d'eixos modests enclaus que s'aixequen per sobre de la resta de la plana, són llomes on hi ha reduits nivells amb material rocós, com ocorre en la lloma dels aliacrans.

II. Les prospeccions per al Palau Reial

L'interès de la corona espanyola per extreure els millors marbres del país, com s'ha comentat anteriorment, va comportar una recerca a fons del terreny nacional. Tenim constància per la documentació de l'època de l'interès per la zona de Museros, tal com comprovem entre els anys 1746-1748, quan s'esmenta el descobriment d'algunes pedreres que podrien interessar al rei⁵.

En Fernando i en José de Castro (germans), van presentar a la corona els resultats de les seves prospeccions en el Regne de València per aquells temps. Aquests parlen als escrits de la recerca de pedra als voltants de Museros en 1747⁶. En dita recerca geològica, els germans Castro es van valer de dos mestres picapedrers, veïns de la ciutat de València, per així trobar material d'interés en la zona, i enviar-lo cap a Madrid.

Aquest procés de recerca de marbres i jaspis, estava molt interessat en el color, abundància i distància d'eixe punt respecte al palau, emmagatzemant-se les mostres dels exemplars posteriorment en un conjunt de capses amb la resta de mostres seleccionades, perquè així el rei conegués la presència dels diferents tipus de materials que hi havien al regne, de manera que si mostrava interès per alguna classe de marbre o jaspi, la seva explotació podia passar a formar part del seu control.

Veurem que quasi uns vint anys després, les extraccions i viatges per la zona continuaven efectuant-se, doncs la corona volia conèixer a fons la presència dels millors marbres que hi havia al país, és per això que en 1766 (González y Arribas, 1961, p. 149-151)⁷, s'informa al Palau Reial, que s'han extret per al mostrari de Sa Majestat, restes de diferents peces del país, i entre les quals s'esmenta el procedent de Museros.

Crida l'atenció que les restes classificades amb eixa definició geogràfica de Museros, i que representen en total un conjunt de cinc, són un alabastre i quatre jaspis o marbres:

*Alabastre (es diu que es troba en quantitats escasses)

*Marbre “encarnado con vetas blancas” (s'indica que està disponible en quantitats abundants)

*Marbre de “color de cobre con manchas pardas y encarnadas” (en quantitats abundants)

*Marbre de “color agatado” (també en quantitats abundants)

*Marbre de “color canela” (en quantitats acceptables, però ja no abundoses)

D'eixe mostrari dels anys seixanta del segle XVIII, en la col·lecció final, acabarien apareixent peces referenciades de Museros com Nàquera. D'aquesta segona localitat i de la que les seues mostres es distingeixen de les de Museros (és a dir, els exploradors diferenciaren ambdues localitats) es van escogir diferents fragments (esmentant-se pedra calcària blanca, així com de color blanc i salmó, a banda de travertí).

Analitzant el mostrari final que el rei tenia per a les seves obres, veurem que en la denominació de Museros es reconeixen dos tipus de pedres: un carbonat recristal·litzat de color morat i taronja, i que s'indica que és abundant -nº147 del mostrari del rei- (Gisbert, 2025, p. 150)⁸, així com un altre carbonat recristal·litzat, encara que aquest de color roig, i el qual també s'especifica que és abundant -nº151 del mostrari del rei- (Gisbert, 2025, p. 150)⁹.

III. Les mostres de la zona de Museros

Precisament, un dels tipus de marbres emprats en una de les sales del Palau Reial, serà el referent a eixe nº147 del mostrari, i que es designa com a pertanyent a Museros. Ara bé, un dels dubtes que tenim per ara, és que no sabem d'on es podien haver extret uns exemplars d'eixes característiques, en un terreny com el que tenim en aquesta zona.

Sala principal del Reliquiari (wikipedia.org)

Vorem doncs que la pedra que es cataloga amb eixe nº147, i que porta com procedència geogràfica aquesta localitat de l'Horta Nord, és la mateixa que hi ha a l'altar del saló del Reliquiari del Palau Reial.

Una altra pregunta que també ens plantegem, és si eixe marbre de l'informe de 1766, i que es descriu com una pedra de Museros de “color de cobre con manchas pardas y encarnadas”, poguera ser el mateix que acabaria ocupant eixes capses del rei, on està el jaspi que porta el nº147, i que com diem, va ser l'emprat en la famosa sala del Reliquiari del Palau.

Sobre eixe saló, veurem que les principals obres van ser encarregades per Carles IV en els anys noranta del segle XVIII a l'arquitecte Francisco Sabatini. Ressaltant precisament dins de la seva decoració de gran qualitat marmòria, la pedra de color morat i ataronjat, que les referències fan menció al lloc de Museros.

Altar del Saló del Reliquiari del Palau Reial elaborat amb el que es denomina com marbre de Museros (wikipedia.org)

IV. L'interés de Nàquera i els seus voltants

Encara que la documentació és clara al fer una distinció entre el que és la pedra procedent de Museros, Nàquera i altres localitats de l'entorn (com podria ser el cas de Serra), crida molt l'atenció que eixe marbre que a dia d'avui ningú coneix ni ha vist mai al terme, pogués haver sortit de Museros.

Una possibilitat, i que plantegem com a hipòtesi, és que aquest marbre en realitat hauria sigut extret dins del que avui és el terme de Nàquera, i possiblement per aquest motiu, ja que estava prop o simplement per desconeixença de les delimitacions de l'àrea pels qui estaven fent les prospeccions, aquest s'acabés catalogant com de Museros.

Comentem aquesta hipòtesi, davant la dificultat d'atribuir la procedència de dit marbre al terme que ara coneixem de Museros. En aquest sentit, cal apuntar que un dels millors coneixedors que per aquells temps hi havia al territori valencià de la pedra que s'explotava, i que va estar per aquestes terres inspeccionant els seus recursos naturals, va ser el famós botànic Cavanilles.

Pensem que aquesta qüestió no és una suposició desbaratada si llegim la seva obra, doncs el naturalista valencià ja destaca la qualitat del marbre procedent de Nàquera a finals del segle XVIII, al dir en una de les seves referències sobre la geologia del seu entorn que: “Al poniente de Náquera en el cerro llamado de les Solsides: sus colores son pardo obscuro con manchas rojizas, o negro almendrado con vetas espáticas casi blancas” (Cavanilles, 1795/1995, p. 46/102)¹⁰.

Cal tenir en compte que Nàquera té un terme municipal de quasi 40 km², amb molt més relleu i varietat de material geològic, motiu pel que no és descartable que eixe tipus de jaspi o marbre de Museros, es podria haver extret d'eixa zona. Per ara i a falta d'un estudi més exhaustiu sobre el tema, i del qual fins a la data no hem vist res publicat, pensem que aquesta podria ser una possibilitat.

També hem comprovat com en la documentació del Palau Reial se parla de “las canteras de Museros”¹¹, encara que això podria ser una definició genèrica per englobar les explotacions de pedreres del seu voltant o les que pertanyien a la Encomana per aquelles dates, explicant-se així aquesta assignació geogràfica i la qüestió del marbre.

Ja hem comentat que els abans referits experts van voltar per la zona ja quasi a mitjans segle XVIII, buscant pedreres per l'àrea de Morvedre (Sagunt), Nàquera i Serra¹².

En aquestes prospeccions de 1747, ja s'esmenen unes pedreres de “piedra azul y blanca de que me habían dado noticia, la primera 8 leguas distante de este lugar y la segunda 4 distante de aquella” ¹³. Cal recordar que 1 llegua és aproximadament uns 5500 metres.

Valguin doncs aquestes notes, com referències que considerem d'interès, per a conèixer una mica millor la història i importància geològica que va despertar fa uns segles enrere aquesta zona del nord de València.

David Gómez de Mora

Referències:

1 Sancho, J. L., Parra Granell, P., Consuegra Barón, I., & Gisbert Aguilar, J. (2025). El muestrario de rocas ornamentales del Palacio Real de Madrid. Madrid: Ediciones Doce Calles / Patrimonio Nacional, 163 pp.

2 Espinalt y García, Bernardo. Atlante español, o Descripción general de todo el Reyno de España: Descripción del Reyno de Valencia. Tomo VIII. Madrid: en la Imprenta de Hilario Santos Alonso en 1784

3 Moreno Moreno, D. (1980). Historia de Museros. Valencia: Ayuntamiento de Museros.

4 Moreno Moreno, D. (1980). Historia de Museros. Valencia: Ayuntamiento de Museros.

5 Archivo General del Palacio Real (Obras de Palacio Ca 1063/25)

6 Archivo General del Palacio Real (Obras de Palacio Ca 1063/25)

7 González de Arribas, M. del S., & Arribas Arranz, F. (1961). Noticias y documentos para la historia del arte en España durante el siglo XVIII. Boletín del Seminario de Estudios de Arte y Arqueología, 27, 131-296.

8 Gisbert Aguilar, J. (2025). El muestrario: Estudio petrológico. En J. L. Sancho (ed.), El muestrario de rocas ornamentales del Palacio Real de Madrid (pp. 137-158). Madrid: Patrimonio Nacional / Doce Calles.

9 Gisbert Aguilar, J. (2025). El muestrario: Estudio petrológico. En J. L. Sancho (ed.), El muestrario de rocas ornamentales del Palacio Real de Madrid (pp. 137-158). Madrid: Patrimonio Nacional / Doce Calles.

10 Cavanilles, A. J. (1795/1995). Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia. En J. Lacarra, X. Sánchez y F. Jarque (eds.), Las observaciones de Cavanilles: doscientos años después (t. III). Valencia: Obra Social Bancaja.

11 Archivo General del Palacio Real (Obras de Palacio Ca 1064/8)

12 Archivo General del Palacio Real (Obras de Palacio Ca 1064/8)

13 Archivo General del Palacio Real (Obras de Palacio. Ca 1064/8). Es diu que la blava és “perfecto su color” i la blanca “excede a la de Génova”

Piqueras del Castillo en el año 1817

Conocemos, gracias a los datos de una de las matrículas presentes en el Archivo Diocesano de Cuenca, referencias detalladas sobre la población de Piqueras del Castillo durante la primera mitad del siglo XIX. En este caso, más concretamente del año 1817.

Como en el resto de matriculaciones, en este documento se registran los nombres y apellidos de los vecinos que en ese momento había residiendo en la localidad, especificando el número de personas que había en cada hogar, así como el oficio al que se dedicaban.

En el caso de Piqueras, vemos que se realiza una distinción de la zona de habitaje de sus vecinos entre dos barrios (el de San Sebastián y el del barranco). Si realizamos una comparación entre ambos lugares, de acuerdo a los oficios de los vecinos, salta a la vista que existen diferencias entre esas dos zonas del municipio, a pesar del reducido tamaño de la localidad.

Como sabemos, una de esas divisiones urbanas ha seguido manteniendo su designación, encontrándose en lo que es la zona norte de la población, tal y como aún sigue denominándose a una de sus calles: la del barranco. En cuanto al otro (el barrio de San Sebastián), su nombre creemos que proviene de su cercanía a la ermita que antaño había dedicada a este santo. Tomás López en el siglo XVIII ya comenta al respecto que esa ermita se halla a “extramuros a un tiro de bala, mirando al sol de mediodía”, es decir, en la zona sur del pueblo.

Por lo tanto, si tenemos en cuenta que en esta matrícula se divide a los vecinos de Piqueras en esos dos barrios, entendemos que la zona norte del pueblo englobaría lo que se designa como barrio del barranco, mientras que la parte sur, el referido como de San Sebastián.

Cabe incidir en que este documento aporta notables datos de tipo social, ya que especifica qué oficios desempeñaban los vecinos del pueblo, y por tanto nos refleja con precisión cuál era el tejido social del municipio, además de que familias contaban con más o menos recursos.

También hay que contextualizar que en 1817, hacía escasos años que habían hecho sus estragos por estas tierras los franceses al haber ocupado el país, de modo que, de la misma forma que en el resto del territorio español, su afección también se sintió en el territorio conquense. A ello cabría sumarle que las directrices políticas que se estaban marcando seguidamente dentro de la nación, paulatinamente, irían cambiando muchos aspectos sobre la vida y las gentes que generaciones atrás se habían criado en este lugar.

No debe por esto resultar atrevido comentar que gradualmente en áreas rurales como la que nos ocupa, algunos elementos irían poco a poco empeorando respecto a épocas anteriores, tal y como se puede deducir si comparamos la situación existente en Piqueras en tiempos del Catastro de Ensenada (es decir, a mediados del siglo XVIII) respecto a aquella primera mitad del siglo XIX, donde veremos cómo, por ejemplo, el 30% de los vecinos que se registran en esa matrícula eran pobres o ejercían como sirvientes.

Tejido económico de Piqueras del Castillo según los datos de la matrícula de 1817 (ADC):

-Labradores (31%)

-Jornaleros (19%)

-Ganaderos y pastores (12%)

-Otros (8%)

-Sirvientes (15%)

-Pobres (15%)

Si analizamos el tejido laboral del municipio, veremos que la mitad de los habitantes se dedicaban a trabajar el campo. De ese porcentaje, más de la mitad de ese sector eran labradores con tierras, mientras que la parte restante, jornaleros que trabajaban las tierras de familiares y vecinos para conseguir una renta que les ayudara a casi literalmente sobrevivir.

Llama nuestra atención la diferencia social que se aprecia entre las dos demarcaciones que se registran en la matrícula, es decir, el barrio de San Sebastián y el del barranco. Si contrastamos los datos que se anotan, apreciamos cómo la gente que reside en la zona norte del pueblo contaba con menos recursos que los que vivían en la franja meridional. Cabe decir que de todo el vecindario recopilado, solo el 30% se adscribe al barrio de San Sebastián, mientras que al del barranco, el 70% restante de los habitantes.

Como decíamos, si comparamos por barrios, en el de San Sebastián el 40% eran labradores y el 13% ejercían la labor del campo con el mantenimiento de su ganado. En esa zona, el 26% eran jornaleros, mientras que el porcentaje de pobres era de un 7%, así como también de otro 7% el de gente que trabajaba como sirvientes.

En cambio, en el barrio del Barranco, el 30% eran labradores, pero solo como ganaderos, compaginando el oficio del campo había un 5%, aunque el porcentaje de jornaleros en esta zona del pueblo era solo de un 15%. Cabía sumar el porcentaje de pobres y sirvientes, el cual era más del doble respecto al barrio de San Sebastián.

Pastor con sus ovejas (IA)

Si queremos analizar quiénes eran en aquel momento las familias mejor posicionadas en la localidad, veremos que estas tenían en común el hecho de dedicarse a la ganadería, al tiempo que también poseían tierras para desarrollar la actividad agrícola.

Por ejemplo, una de las casas mejor posicionadas en lo que se denomina el barrio del Barranco es la de Manuel López, esposo de María Redondo, quien ejercía como labrador y ganadero. Este por aquel entonces tenía dos criados, varios pares de bueyes, además de 200 cabezas de ganado estante. En cambio, en el barrio de San Sebastián, una de las familias con mayor disponibilidad de recursos era la casa de los Lizcano. Concretamente, el documento recoge los nombres de Pedro Lizcano y su esposa Trinidad García, quien, igual que el vecino anterior, poseía su ganado y tierras para labrar. Pedro y Trinidad tenían en 1817 un hijo menor de edad, un criado de labor, dos pastores, además de 200 cabezas de ganado estante.

Les seguía en importancia la casa de Juan Herráiz, también ganadero y labrador, quien estaba casado con Teresa García y vivía con cuatro hijos solteros en su hogar. Tenía a su servicio un mozo para labrar, así como otro para pastorear, además de un lote de tierras, junto a un total de 100 cabezas de ganado lanar estante.

Con estos datos, vemos grosso modo una radiografía social de ese Piqueras de 1817, en un momento que resultará crucial si queremos comprobar el rumbo que se vivirá en la localidad, cuando sin darse cuenta mucha de esa gente, se estaba marcando un punto de inflexión, y que con el transcurso de varias décadas, marcará a fuego a sus habitantes, debido a que se estaba produciendo un cambio en la mentalidad y percepción de esa sociedad que tradicionalmente se había forjado en enclaves ruralizados como este.

Piqueras seguía siendo ese pueblo de gente trabajadora y con una mentalidad conservadora, donde la agricultura tenía un peso importante en el tejido económico del lugar, y donde la tenencia de ganado era un elemento diferenciador que socialmente permitía una mejor situación económica a sus poseedores. Un enclave con cerca de unos doscientos habitantes, pero en el que cada familia sabía muy bien qué le diferenciaba de la otra e incluso, como se ve, dependiendo de en qué zona del pueblo se residía, quién tenía más o menos recursos.

David Gómez de Mora

Cronista Oficial de Piqueras del Castillo

Referencias:

*Archivo Diocesano de Cuenca. Matrícula del año 1817. Piqueras del Castillo (Cuenca)

*López de Vargas-Machuca, Tomás (siglo XVIII). Diccionario geográfico de España: Cuenca. Biblioteca Digital Hispánica, 870 hojas