Plató (427-347 a. de C.),
natural d'Atenes, amb menys de trenta anys, va haver de veure com el seu mestre
Sòcrates anava a ser executat. Aquest mentor (fill d'un picapedrer i una
matrona), va ser el catalitzador d'un ideari que el jove començava a
desenvolupar, i que en poc de temps li portaria a ser considerat com una de les
ments més brillants de la seva època.
En un període en el qual les
desigualtats i la misèria abundaven amb escreix, i en el que la cobdícia i la
corrupció marcaven la senda de la vida diària de molts polítics, Plató va ser
testimoni de primera mà de l'assentament d'un sistema de poders on la
injustícia i la manca d'equitat eren les principals senyes d’identitat per les quals
es regien les institucions. Sobre aquest clima és on el nostre gran filòsof
començà a desenvolupar la seva filosofia.
Tant d’impacte va tenir per a l’atenès
l'atrocitat d'aquell episodi, que des del seu mite de la caverna, sàviament va
saber il·lustrar la possibilitat d'escapar del món de la foscor i les ombres per
arribar a descobrir la veritable realitat. En síntesi, de manera crítica, per a
Plató l'ésser humà prefereix viure en la ignorància en lloc d'afrontar aquelles
realitats que poden superar-li. Perquè la saviesa era, al cap i a la fi, allò
que realment alliberava a la persona.
La veritat és que Plató va ser
un dels escassos privilegiats que es movien en els cercles més influents amb
accés a una formació acadèmica, perquè va néixer en el si d'una de les grans
famílies de la noblesa atenesa. Una casta de cèlebres personatges que van
aglutinar un bon patrimoni, justificat per les seves gents, ja que, d'acord al
relat històric, descendien dels mateixos Déus. Així almenys ho descriu la seva
genealogia.
Busts de Plató (esquerra) i Aristòtil (dreta)
Plató era fill d’Aristón d’Atenes,
descendent directe del Rei Crodo, fill al seu torn de Melanto, aquest d’Andropompo,
fill de Bor, nét Pentilo, besnét de Periclímeno, i per tant rebesnét de Neleo i
Cloris. No oblidem que Neleo va ser fill de Posidó i Tiro.
Posidó va ser fill de Crono i
Rea, així com nét d'Urà i Gea, mentre que Tiro, filla de Salmoneu (neta paterna
d'Èol) i de la seva esposa Alcídice. Però, no menys important era l’ADN de la
seva mare (l'esposa d’Aristón d’Atenes), una senyora anomenada Perictione, on
el pes dels llinatges de la seva sang eren igual de notoris. L’avi matern de
Plató era Anfitón, descendent dels cèlebres savis Solón, fill d’Excéstidas, i
per tant, descendent directe també del Rei Crodo. Això convertia al nostre
filòsof en una figura destacadíssima, representant de Reis i Déus a través de
sengles línies parentals. No oblidem que fent-se pertanyent de tal casta, en
certa manera la seva noblesa el legitimava d'una superioritat, que li permetia
heretar una virtut “areté”, en el sentit estricte de l'excel·lència que
s’entenia en aquells temps.
Sobre aquest cultiu mitològic,
en una família on la disponibilitat de recursos i la comoditat serien gairebé
inqüestionables, el nostre filòsof va obrir la seva pròpia Acadèmia. Des de les
seves aules, va permetre que Sòcrates continués viu en la manera de plantejar
la seva filosofia, perquè aquest sempre aniria acompanyant-li i influint en la
base de moltes de les seves teories. Plató com a bon noble, valorava la
importància de les propietats i la vida gojosa. Era
una qüestió que no podia obviar, rivalitzant segurament en el seu subconscient
contra aquells elements alterables, que fluïen i desapareixien.
Per a desenvolupar eixa idea, va
entendre que havíem de distingir entre les coses que canvien, flueixen i
finalment desapareixen, respecte d'aquells elements perfectes, eterns i
estàtics. Estàvem submergits en ple món de les idees. Aquestes es trobaven
jerarquitzades i amb aquesta mentalitat, l'estructuració per nivells era sempre
essencial.
Per un altre costat, Aristòtil
(348-322 a. de C.), va néixer en Estagira, una ciutat al nord de l'antiga
Grècia. Va ser deixeble de Plató, i formador de diverses de les grans
personalitats d'aquells temps, la més famosa, el fill del Rei Filip II de
Macedònia: Alexandre el Gran. Les seves arrels res tenien a veure amb les del
seu professor, si bé era fill d'un metge que s'havia enriquit (Nicómaco) i que
va casar amb la seva mare Festis, el seu avi era un senyor anomenat Macaón,
sobre el que no sabem gairebé res, i que temps després pretenia argumentar que
descendia de Déus, res a veure amb la forma en com argumentava Plató la seva
genealogia, ja que Aristòtil mai va arribar a procedir d'una família que
generacions enrere posseís recursos.
Les seves esposes eren d'una condició
social similar. Així, de la primera, anomenada Píties, sabem que era una
biòloga sense una genealogia espectacular, però que si estava socialment molt
per sobre de la següent parella, la seu amant (Herpilis), una antiga esclava,
filla d’Hermias d’Atarneo, procedent d'una família humil com la gran majoria de
les quals existien en la societat d’aquella època. Sobre aquest escenari, es
genera el pensament dels dos grans pares de la filosofia.
No tenim cap mena de dubte, que
el seu dia a dia, on s'inclourien les seves vivències familiars, costums,
gustos i records, van haver d'influir en la forma de pensament que cadascú
adoptaria, acabant en certa manera modelant la visió personal i conseqüentment
les diverses tesis filosòfiques que va anar divulgant.
Si contraposem les principals
idees de tots dos autors en les diverses matèries que van treballar, arribarem
a intuir enfocaments que, no gaire lluny de la realitat, advocarien per una
visió que guarda certs paral·lelismes amb la manera que encara molts de
nosaltres continuem comprenent la nostra societat i les coses que ens envolten.
Aristòtil sempre planteja una
explicació més escèptica, o com diríem en el llenguatge actual, científica, per
a desenvolupar els seus conceptes. En canvi, Plató sempre ens semblarà que
situa els seus arguments des d'un major grau d’abstracció, que convergeix de vegades
amb el que és espiritual, xocant de ple amb la percepció que desenvolupa el seu
alumne avantatjat, encara que també consolidant-los amb les matemàtiques. Per a
Plató els números eren fonamentals, doncs la influència dels pitagòrics en la
seva doctrina era descarada.
És precisament en aquest sentit
quan sorgeix el conflicte entre eternitat i caducitat, una qüestió argumentada
i defensada per l’atenès. Mentrestant, Aristòtil, el fill del metge i marit
d'una biòloga, amb el pas dels anys va modificar alguna de les seves idees
entorn d'aquesta qüestió, la qual cosa acabarà portant-lo a caure en certes
contradiccions.
Així ho veiem en aquest precís
tema, doncs com havíem dit, Plató enfoca una idea més conservadora, que respon
a l'eternitat, atribuint-li a l'ànima una immortalitat, ja que aquesta acaba
desprenent-se del cos humà corruptible pels agents físics tot just després del
moment de la seva mort. Aristòtil per part seva, continua desenvolupant una
visió crítica quant a la permanència de les coses, de manera que si el cos mor,
també ho farà aquesta ànima que l'acompanya, idea que acaba portant-lo a
acceptar que la immortalitat individual no existeix. No obstant això, caldria
recordar que un primer moment era defensor d'una teoria dualista, influenciada
òbviament per l'ensenyament del seu mentor.
Si parléssim de política i
Estat, comprovaríem com Plató pot oferir una idea més rígida, aprofundint en el
concepte de privatització i defensa dels béns personals, on el paper de la
família és fonamental. No tenim cap mena de dubte que l'entorn del qual
procedia, com el brou de cultiu sobre el qual es genera bona part de la seva
vida, van modelar clarament aquesta forma de pensament. Certament, les idees en
el camp de la política i el govern per part d'Aristòtil no distaven molt de les
d’ell, encara que obrint una mica més el ventall de possibilitats, sense tancar
la porta a la monarquia, i per tant, no restringint, com deia Plató, únicament
als millors o més capacitats.
Pensem que no és gens
desgavellat imaginar que els factors que han modelat les idees de cadascun
d'aquests dos grans pesos pesants de la història de la humanitat, guarden
moltes similituds amb la concepció que l'ésser humà conserva avui dia sobre
moltes idees vinculades amb la nostra forma de pensar sobre el materialisme i
la societat.
Hem canviat tant en els últims
dos mil anys?
David
Gómez de Mora
