martes, 7 de abril de 2020

Les barraques de pedra en sec al litoral nord de Castelló

Les barraques de pedra o també anomenades “barraques de vinya”, són la construcció de pedra en sec més representativa de totes les que existeixen dins de l’arquitectura rural de les nostres terres. En grans termes municipals com el de Vinaròs, Peníscola o Alcalà de Xivert, la llunyania que hi havia entre la casa dels llauradors i la seua finca, feia que aquestes funcionaren com un espai, on a banda de servir com a refugi davant de les plujes, els inquilins podien menjar, dormir, i depenent de la seva grandària, inclòs passar uns quants dies. Rercordem que en el moment d’arreplegar les garrofes o la verema, el clima de setembre en les nostres terres és prou benigne, fet que li permetia aquest ús.

La orientació de cada barraca era molt important, ja que les entrades mai devien estar en direcció cap al vent de mestral, aconseguint així major protecció. Les anomenem com a obres de pedra en sec per no haver-se emprat cap tipus d'argamassa o morter. Els buits que podien aparèixer en les seues parets, per noma general s’omplien amb arena seca.

Les barraques eren construccions amb personalitat, doncs la seua obra anava variant (depenent de l’art i habilitats que impregnava cada llaurador). Molts solien disposar d'una autonomia laboral, que els permetia no dependre de ningú i que depenent del seu grau de riquesa patrimonial, podien inclós tenir algun ajudant en dates concretes, fet que els donava cert estatus dins del grup de la petita burgesia rural. Tot variava d’acord a les xifres de la seva capacitat productiva. Alguns pastors i en un nombre destacat de caps de bestiar,  començaran a vores dins d'aquest grup. Per altra banda, en un nivell superior quedarien els masovers, els quals tenien una explotació amb majors beneficis per la seua extensió, dedicant-se especialment a tasques de tipus ramader.

Barraca de pedra en sec a Vinaròs. Foto de l’autor

Els jornalers o mossos de camp eren aquelles persones menys afavorides, doncs no tenien cap tipus de béns, pel que depenien del treball que realitzaven a les terres dels llauradors. En aquest sentit, la mentalitat de tindre una propietat en la vella societat rural, va modelar clarament la importància d’obtindre capacitat per a generar beneficis, conrear i incrementar l’estatus de la família, doncs això marcava una fita entre els que tenien possibilitats de prosperar o dependre tota la vida d’uns propietaris que vulguesen explotar els seus serveis.

David Gómez de Mora