Les barraques de pedra o també anomenades “barraques
de vinya”, són la construcció de pedra en sec més representativa de totes les
que existeixen dins de l’arquitectura rural de les nostres terres. En grans termes municipals com el de Vinaròs, Peníscola o Alcalà de
Xivert, la llunyania que hi havia entre la casa dels llauradors i la seua finca,
feia que aquestes funcionaren com un espai, on a banda de servir com a refugi
davant de les plujes, els inquilins podien menjar, dormir, i depenent de la
seva grandària, inclòs passar uns quants dies. Rercordem que en el moment
d’arreplegar les garrofes o la verema, el clima de setembre en les nostres
terres és prou benigne, fet que li permetia aquest ús.
La orientació de cada barraca era molt important, ja que les entrades mai devien
estar en direcció cap al vent de mestral, aconseguint així major protecció. Les
anomenem com a obres de pedra en sec per no haver-se emprat cap tipus
d'argamassa o morter. Els buits que podien aparèixer en les seues parets, per
noma general s’omplien amb arena seca.
Les barraques eren construccions amb
personalitat, doncs la seua obra anava variant (depenent de l’art i habilitats que
impregnava cada llaurador). Molts solien disposar d'una autonomia laboral, que
els permetia no dependre de ningú i que depenent del seu grau de riquesa
patrimonial, podien inclós tenir algun ajudant en dates concretes, fet que els donava
cert estatus dins del grup de la petita burgesia rural. Tot variava d’acord a les
xifres de la seva capacitat productiva. Alguns
pastors i en un nombre destacat de caps de bestiar, començaran a vores dins d'aquest grup. Per
altra banda, en un nivell superior quedarien els masovers, els quals tenien una
explotació amb majors beneficis per la seua extensió, dedicant-se especialment
a tasques de tipus ramader.
Barraca de pedra en sec a Vinaròs. Foto de l’autor
Els jornalers o mossos de camp eren
aquelles persones menys afavorides, doncs no tenien cap tipus de béns, pel que
depenien del treball que realitzaven a les terres dels llauradors. En aquest
sentit, la mentalitat de tindre una propietat en la vella societat rural, va
modelar clarament la importància d’obtindre capacitat per a generar beneficis,
conrear i incrementar l’estatus de la família, doncs això marcava una fita
entre els que tenien possibilitats de prosperar o dependre tota la vida d’uns
propietaris que vulguesen explotar els seus serveis.
David Gómez de Mora
