Fins als primers anys del segle XX, es té constància de com el llop se desplaçava per alguns punts de la nostra comarca. Una qüestió que personalment ja vam investigar des de la perspectiva històrica en el cas de la Serra d'Irta i els seus voltants, junt en la franja interior de la zona septentrional de la nostra província. Una persecusió que s'aguditzarà vora el segle XVIII, i un moment que representarà un punt d'inflexió que ens portarà posteriorment cap a la seua desparició.
Hui dia el llop torna a ser notícia, ja que la seua població sembla anar recuperant-se lentament. El mes de gener passat, els mitjans de comunicació van informar d'un atac sobre una granja de la localitat valenciana d'Aras de los Olmos, i que en un principi s'atribuïa a aquest mamífer, encara que després un informe posterior, va considerar d'acord amb les ferides realitzades sobre les preses, que aquestes eren poc habituals en un llop.
A la comarca del Baix Maestrat, la toponímia d'algunes partides o paratges de diferents termes municipals, són el reflexe d'unes designacions creades temps arrere, que vinculen de manera molt clara la presència d'aquest animal en el nostre territori.
No gaire lluny de la nostra demarcació geogràfica, encara que dins de La Plana Alta, i confrontant amb el Baix Maestrat, ens trobem amb el terme de Les Coves de Vinromà. Un municipi en el que avui es conserven topònims molt simptomàtics, com el de “Cantallops” i “el corral del llobero”. Fet que ens recorda al lloc interior de la Pobla de Benifassà, on està el “barranc de Vinallops”.
Cal dir que tampoc hem de distanciar-nos molt de zones pròximes a la costa, per a comprovar com en l'entorn prelitoral es conserven diferents designacions vinculades amb aquest animal, tal i com ho comprovem a Sant Jordi, on existeix “el camí de la llobatera”.
Encara que sense lloc a dubte, un dels enclavaments més pròxims a Vinaròs, i en el qual afloren una quantitat destacada de topònims relacionats amb aquest cànid, és Cervera del Maestrat, un municipi on trobarem zones com el “barranc de les llobateres”, “lo racó de les llobateres”, la partida de “la lloba” o “lo Mas de la lloba”. Igualment en punts no gaire allunyats d'ací com succeeix amb Santa Magdalena de Polpís, existeix un paratge designat com “lo pla del llop”.
Tots aquests representen un conjunt de noms que ens recorden un temps, encara no tan llunyà com algú podria pensar, en el que fins fa uns 150 anys arrere, no era gens estrany el topar-se amb una manada de llops.
Hui la caça d'aquest animal està penada amb multes de fins a dos milions d'euros o dos anys de presó. No obstant això, antigament, a causa del mal que aquests podien causar en explotacions ramaderes, ja no és que només es permetia la seua persecució, sinó que fins i tot se pagava. D'això hi ha constància documental al llarg de molts punts del pais, on s'acordaven preus, que sempre anaven variant depenent de la peça abatuda. Si es tractava d'una lloba (pel fet que podia criar), es pagava molt més que per un llop. Afegint-se fins i tot una paga addicional si aquesta es trobava prenyada. Igualment, es distingia entre dues categories per davall d'aquestes, depenent dels mesos que els animals tenien, atorgant una quantitat superior si era femella en lloc de mascle.
Una de les figures relacionades al voltant d'aquest món, era el “llobater”, un personatge encarregat de que els llops estigueren lluny dels ramats, encara que la creença popular indicava que havia adquirit una habilitat especial, que li feia poder comunicar-se amb els llops, fins al punt que podia indicar-los que aquests atacaren o deixaren tranquils els bestiars dels pastors. És per això que molta gent deia que si algú es trobava amb aquests, havia de tractar-los bé, o fins i tot pagar-li un incentiu si aquell ho exigia, ja que en cas contrari podia atacar el bestiar amb els seus llops ensinistrats. La imatge del llobater com un home curtit en pells de llop, incrementarà la seua llegenda, en assignar-li la capacitat de poder convertir-se en llop al caure la nit.
Per descomptat que no faltaran les qüestions arrelades en l'àmbit dels elements protectors. Només hi ha que veure els ràfecs decorats amb el motiu triangular que ací denominem com a dent de llop. Tenim les esteles funeràries que s'emplaçaven a les cantonades dels camps sants que quedaven a les afores de les localitats, per si aquest entrara en la recerca de carronya.
Famoses eren les propietats que se li atribuïen a les pedres de sílex, les quals es deien que podien espantar a aquests animals. De la mateixa forma, moltes vegades els pastors o llauradors podien anar armats amb destrals o ganivets, ja que sempre estava present el temor que en algun moment foren atacats per un grup de llops famolencs. Relats com aquests es van anar estenent pel territori, incrementant si cap la por i odi cap a aquest animal. Igualment es va buscar protecció en el santoral, fet que se reflecteix en imatges com la de sant Antoni Abat i sant Blai.
Recordem que sant Antoni Abat va amansir a les feres. Igualment sant Blai i sant Roc seran relacionats amb la protecció de les zones on es cuidaven animals. Les creus de romer, eren un altre mètode emprat per a protegir un lloc on es guardava el bestiar. També coneguts són els maldecaps que fins al segle XIX els llops originaven en localitats muntanyenques com Fredes, on era necessari desplegar taulons de fustes en l'entrada del poble, per a evitar la seua visita nocturna.
Hem de pensar que hi havia zones propenses per a la reproducció d'aquest animal, especialment en una zona rural com la nostra, on el llop trobaria espais adients per a la seua defensa. Així doncs, amb el terme de llobatera, se podia designar tant la zona on aquests estaven amagats, així com també a les construccions que la gent preparava per a poder caçar-los, i que anaven variant en la seua forma i tipologia.
Els paratges en els que es criava o pasturava el bestiar, així com zones escarpades amb presència de conills i senglars, en barrancs i pinades on abundava la dieta que aquests necessitaven per a sobreviuere, seran sense cap mena de dubte, punts molt coneguts pels nostres avantpassats, en els que sabien moltes vegades el grau de perillositat que suposava el transitar amb els seus animals prop d'eixa zona.
David Gómez de Mora
