El temor cap al llop va ser una realitat que acompanyava a molts dels nostres avantpassats en el seu dia a dia, especialment quan havien d'eixir a pasturar amb els seus animals o treballar en el camp.
Coneguts són alguns relats que ens han arribat sobre atacs d'aquest mamífer no fa tant en el temps, així doncs, la crònica del segle XX, recull determinats successos. Aquests entronquen amb eixe pànic ancestral que la documentació històrica reflecteix en testimonis o fets esdevinguts d'una època en què no es comptava amb els mitjans i coneixements que hui posseïm.
Com sabem, els llops ja no eren únicament un competidor amb el qual els caçadors i famílies (i que buscaven els seus aliments en el medi físic on vivien), havien de bregar quotidianament. I és que a més d'això, moltes vegades la por s'explicava pel risc de viure un assalt, que com molts veïns sabien, podia ser greument perillós.
Una de les figures d’aquells temps era la dels llobaters. Sobre aquesta comptem amb dades bastant detallades, gràcies als processos d'Inquisició en els quals aquests individus podien ser denunciats o interrogats, pel fet de ser acusats de sospita o de ser responsables que els llops entraren en un corral o inclòs se produgueren atacs cap a persones.
Els llobaters estaven més presents del que ens podem imaginar en el nostre territori. Es deia que tenien capacitat de doblegar als llops, per això quan sol·licitaven ajuda o donatiu econòmic a llauradors i ramaders de la zona, es comentava que aquests si no estaven conformes amb l'acord o tracte rebut, podien aprofitar les seues habilitats per a emprar-les en contra d'aquelles persones.
Aquests tenien do de gents, així com la funció de controlar als llops, gràcies a eixes suposades habilitats atribuïdes, evitant així que no es realitzara mal al bestiar. Coneixem, inclòs el nom d’alguna d’aquestes persones al segle XVII a la província de Castelló (Gil, 2009, 381).
L'historiador de Castellfort, Segura Barreda, durant la segona meitat del segle XIX, comenta que en “los pinares que tocaban a los pueblos, era muy común el cebarse los lobos en la carne de los niños, que un momento de descuido les proporcionaba. Sabemos, que en algunos de nuestros pueblos se invocó, a más de cinco siglos, la protección del cielo para verse libres de las repetidas desgracias, y que votaron una romería, si Dios oía sus ruegos: tal es Castellfort que hasta hoy cumple religiosamente la promesa. Pero, a medida que el terreno se ha roturado, y los pinares y los bosques, en donde los lobos tienen sus madrigueras, disminuyen, desapareciendo las manadas de estos fieros animales. Sin embargo no son raros los casos en que con audacia se presentan los lobos ante las puertas de las casas de campo, y entran en los corrales, mientras el mastín descansa en la cocina, o se cobra el salario de aquel día. Pero cuando los amos se aperciben, se toman las armas, o los instrumentos de la labranza, y en el corral mismo comienza la lucha a brazo partido: la ferocidad del lobo cede a la industria y a la maña del hombre. Cuando algunos lobos entran en el terreno, se pasa aviso a los masoveros de aquella partida y miran todos como un deber tomar las armas para acabar con un enemigo en común (...) Los mejores tiradores se colocan en las gargantas y desfiladeros, por donde los lobos han de buscar la salida, y formando los demás dos alas van estrechando su círculo atravesando por las malezas, y con cuernos, hélices marinos, tiros y gritería espantan al lobo que sale de sus madrigueras y por sendas corre sin pensarlo al lugar del acecho” (Segura, 1868, 60-61, vol. I).
El relat de l'historiador té molt d'interés, ja que ens està contant com a l'interior de la nostra terra, a banda de què el llop era caçat en paranys, els seus mals sobre la població eren una realitat, on els xiquets acabaven sent una de les principals víctimes entre els assaltaments a les persones.
Una història que ens recorda molt la popular bèstia de Gévaudan, la qual molts investigadors han demostrat, que es tractava d'un llop d'unes dimensions molt superiors a la mitjana, que atacava i matava persones, sense ser un únic exemplar, ja que existirien molts més de semblants característiques, que en eixa zona explicaran les nombroses baixes entre la població de la dita regió francesa durant el segle XVIII. El còmput total de víctimes mortals per aquests abordatges en eixa franja geogràfica de França va ser molt superior a 80 persones. Aquestes agressions van obligar fins i tot a que la corona prenguera cartes sobre l'assumpte, manant que acudirà el seu millor tirador.
Precisament, serà en el nostre territori unes quantes dècades abans (més concretament a partir de l'any 1835), quan tenim constància d'un conjunt d'atacs amb víctimes mortals en les terres del sud de la província de Tarragona, junt en la franja limítrofa de la província de Terol.
Fet que queda recollit en un treball redactat per Josep Maria Massip (2013), en el qual es recorda com després d'estudiar l'arxiu parroquial del municipi de Paüls (enclavament de la zona del massís dels Ports i pertanyent a la Diòcesi de Tortosa), les fonts informen de l'aparició d'un animal que els natius anomenaven com el “llop blanc”, i que durant diversos anys va atemorir a molts veïns de la zona, al causar diferents morts entre la població.
Entenem que, com va passar a la regió francesa, aquest no seria un únic exemplar, ja que per exemple després de la mort d'algun llop del què se sospitava que havia sigut el causant, aquells danys no paraven. Massip informa que el període de terror es va estendre més concretament durant un conjunt d'anys que abastarien des de 1835 fins a 1839.
Aquesta situació preocupava constantment a una població que com veurem, encara que no va arribar a comparar-se en nombre amb les morts del cas francés, tenia en comú la dada que les principals víctimes mortals eren xiquets o adolescents. Tinguem en compte que els nens i les dones, com que no anaven armats, tenien majors dificultats per a fer front al llop, fet que explicarà el motiu de ser més vulnerables.
Com vam recollir per diferents testimonis temps enrere, el llop va ser durant les primeres dècades del segle XX una realitat a les terres interiors de Castelló. I és que cal matisar que encara que la seua presència res tenia a veure amb eixes batudes de les quals ens parla mig segle abans Segura Barreda, encara hi havia exemplars, que evidentment es trobaven en una forta regressió, i que ja els anava acostant a la seua extinció. Una prova documental que a principis d'eixa centúria confirma que el llop estava present en el nostre territori, es relata en la conferència de Rafael Martínez Albentosa de l'any 1904 (i vinculada amb la importància militar de Morella), quan al parlar de la fauna de la zona, indica a la pàgina 1o:
“Entre los cuadrúpedos que viven en los bosques y malezas del Maestrazgo podemos citar el lobo, que tiende a desaparecer”. Amb aquesta referència l'autor ens està dient clarament com en eixa franja hi havia presència del llop, així com de l'estat altament regressiu en el qual es trobava l'espècie en eixe precís moment.
David Gómez de Mora
Bibliografia:
*Gil Vicente, Vicent (2009). “Creencias y prácticas mágicas en Castellón (1512-1818)”. Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, Nº 85, pp. 371-409
*Martínez Albentosa, Rafael (1904). Importancia política-militar de Morella en el pasado y en el presente. Conferencia leída en la de Oficiales del Regimiento Infantería de Otumba, núm. 49, el día 15 de diciembre de 1904, 26 pp.
*Massip i Gisbert, Josep Maria (2013). “El lobo blanco de els Ports. Nuevos datos de unos años trágicos”, nº78. Mètode, pp. 9-13
*Segura Barreda, José (1868). Morella y sus aldeas. Volumen I, Ed. Javier Soto, 460 pp.
