Una de les activitats sobre la que poc a poc van perdent-se molts dels detalls que ens fan recrear-nos en com era la vida dels nostres avantpassats, és la pràctica de la caça, referint-nos en aquest cas a l'art o modalitat que denominem com a “caça menor”, és a dir, aquella en la qual es persegueix un animal salvatge menor en tamany al d'una rabosa o guineu comuna.
Les jornades de caça se solien desenvolupar el cap de setmana, més concretament a partir de la vesprada del dissabte, allargant-se l'activitat fins al dia següent, doncs calia tornar al poble per a pescar o treballar els camps a l'endemà. La qüestió de l'aigua no era cap problema, perquè al llarg dels nostres termes municipals era habitual trobar-se amb cocons, en els quals a través d'una galleda o povalet que si bé no estava nugat a la mateixa construcció, el podia portar un dels caçadors, baixant-ho amb una corda fins a la zona del dipòsit subterrani per tal de plenar-ho amb un aigua que no importava la calor que feia, ja que sempre estava freda.
Tampoc podia faltar el vi, i més encara en una terra on sempre es va presumir de gaudir d'un vi negre internacional com el carló d'abans de la fil·loxera. Recordem que els caçadors podien portar la seva bota, ja que anaven amb el matxo tirant d'un carro, doncs entre els estris sempre hi havia algun barril ple, on tampoc podia faltar la gerra o barrilet d'aiguardent. Recordem que en aquesta terra va ser habitual que molts dels càntirs que portava la gent del camp o que tenien a les cases eren els elaborats a Traiguera, un tipus de ceràmica amb nom, qualitat i singularitat, que com sabem des de mitjan segle XVI va tenir un apogeu increïble al llarg d'aquest territori.
La nit podia passar-se en una de les moltes casetes de camp que hi havia pel terme (per exemple a Peníscola a mitjans del segle XIX tenim registrades més de 150), i fins i tot dins de la tradicional barraca (una construcció de pedra en sec característica d'aquest terreny), la qual durant l'estació de primavera amb la companyia de la foguera aprofitada amb les brases del sopar i alimentada amb llenya, era més que suficient per a gaudir de les comoditats d'aquells temps.
Dir
que no tots els caçadors portaven escopeta, per això era normal que
les compartiren. Un altre dels acompanyants era la fura, un animal
domesticat fa més de dos mil·lennis precisament per a la caça de
conills, ja que al introduir-se dins dels caus feia sortir aquests
per a què ràpidament els caçadors puguesin agafar a la presa. Cal
distingir entre les dues classes de pólvora, i que depenent del que
es desitjava caçar, una era millor que l'altra, així doncs, amb la
pólvora blanca, al tenir més potència, aquesta era usada per a la
caça de conills i llebres, en canvi, la pólvora negra era emprada
per a la captura d'ocells.
El menjar depenia dels qui
integraven la partida, encara que com sabem no podien faltar els
embotits de la terra, creïlles, formatge i carn. De la mateixa forma
als pobles de costa, al disposar de mar, era habitual pujar cloïsses
que simplement ruixant-se amb oli i tirant-les per damunt alguna
herba aromàtica com el timonet, era suficient per a poder
degustar-les en condicions. Tampoc podia faltar la clàssica llauna
de vaquetes (Iberus alonensis) i que se realitzava en aquell mateix
moment, un mol·lusc que malhauradament avui resulta difícil de
veure, degut a l'explotació que s'ha fet de l'espècie, a banda del
mal que ha realitzat en la seua població els herbicides dels camps
de cultiu, els quals tampoc permeten que l'aigua dels aljubs
o cocons pugui ser consumida.
Aquests caragols solien fer-se al foc sobre una pedra plana allargada o directament en una teula, deixant que s'escalfés, tirant-los molta sal, oli i alguna planta aromàtica del terreny que li donava el sabor adequat, culminant-se la elaboració amb un xorret de cognac per damunt quan aquest ja estava cuit.
Encara que avui costi d'imaginar, la caça era un complement alimentici on es barrejava l'oci i la necessitat de menjar en moltes d'aquelles famílies en les que era habitual que haguessin més de 6 o 7 membres per llar, raó per la que no sempre aquesta es practicava com un entreteniment, doncs no poques van ser les vegades que molta gent va tenir una troç de menjar amb el que anar-se a dormir gràcies als fruits d'aquesta noble activitat.
La baixa pressió demogràfica de la nostra zona i la disponibilitat de terreny natural amb relleu com vorem als puigs o la Serra d'Irta, ajudava a que aquesta es pogués desenvolupar en un espai més apte on trobar una major diversitat cinegètica.
Les jornades de caça eren dies de festa, d'amics i família, d'aquests que cada vegada costen més de veure per culpa de la “vida moderna” del segle XXI. Al voltant de la foguera, en el moment del desenvolupament de l'activitat o preparant el rantxo, era com els nostres avantpassats compartien les seves penes i alegries. La relació simbiòtica entre els gossos de caça (amb els seus esquellots), i l'ambient de germanor entre companys, convergia en el desenvolupament d'una activitat ecològica, que encara que alguns intentin distorsionar-la des dels interessos polítics que comporta una nova visió de la sostenibilitat, que ni és nova, ni tampoc s'assembla en res a la dels nostres avantpassats, resultava necessària en el moment del manteniment del camp i la consegüent gestió cinegètica per a la preservació de la terra que donava de menjar, així com també cal dir-ho, de la tradició i les costums que han marcat la forma de vida i de ser de la gent de les terres del nord de Castelló. Un territori ruralitzat, amb una marcada idiosincràsia, fruit dels hàbits, quefers, religiositat i obligacions que van donar com a resultat un caràcter particular als nostres avantpassats, del qual resulta impossible no sentir-se orgullós.
David Gómez de Mora
