No hi ha cap dubte que la llana
va ser un producte que va agilitzar l'economia de les terres del nord de
Castelló durant el final de l'edat mitjana, especialment durant el segle XIV,
quan des d'aquesta franja s'exportava pel Mediterrani la llana que s'extreia de
les ovelles de l’àrea que hui representen les comarques septentrionals de la
província de Castelló (Alt i Baix Maestrat, així com els Ports de Morella).
La producció va ser tan
important que va fer créixer substancialment l’economia d'alguns municipis, a
l'haver una quantitat important de veïns bolcats amb el sector. Així ocorrerà
en localitats com Morella, Culla, Vilafranca, Ares, Cinctorres, el Forcall i
altres enclavaments de l'interior, que juntament amb Catí, Sant Mateu,
exerciran un tràfec important en la comercialització i traslladat cap a la
línia de platja d'aquest producte, per a així donar-li eixida des del port de
Peníscola i finalment emportar-se fins a ciutats com Gènova o Venècia.
Recordem que la llana era
extreta d'ovelles, les quals eren durant tot l'any cuidades per pastors,
aprofitant-se la llet que aquestes donaven, així com la carn dels corders, i
que evidentment s'inseriran dins de la producció que complementava aquella
economia ramadera, exportada per diferents zones del Regne de València.
Serà normal veure com en moltes
d’aquestes localitats de l’interior, la presència de corrals dins d’una part
annexa de l'habitatge (aprofitat per al consum familiar), com en punts dispersos
al llarg del camp, on els masos tindran una notable importància, van ajudar a
que se pugueren criar una quantitat remarcable d'animals, fet que cal tenir en
compte, doncs se traduirà en poblaments dispersos, i que seran un element
distintiu de la geografia castellonenca, de manera que en alguns casos, com
ocorria a Culla, donaven com a resultat que hi visquera més gent als masos que
dins del nucli urbà. Un altre exemple serà el de Castell de Cabres, quan a
principis del segle XX, encara una tercera part de les residències dels seus
habitants, es distribuïen en masos i cases de camp allunyades del municipi.
Els pastors eren una part
essencial en l'explotació d'aquest recurs. Alguns arribaven fins i tot a viure
en masies, com un treballador o membre més de la família. L'obligació del
pastor era la de mantindre i vigilar el bestiar. A les cases dels llocs hábitats,
els corrals limitaven la quantitat de ramat, no obstant, en els corrals que hi
havia enmig del camp o a les masies, se podia treballar en més d'un parell de centenars
de caps.
Els contadors d'ovelles eren
unes construccions realitzades en murs de pedra en sec, que a través d'un
orifici en l'estructura perquè poguera passar una ovella, ajudaven al pastor a
comptabilitzar els animals que tenia, encara que com sabem aquests disposaven
també dels seus propis mètodes de càlcul, per aproximar en grups de desenes si
estaven totes les ovelles al seu lloc. Aquests murs es caracteritzen per tindre
més d'un metre d'altura i estar rematats en la seua part superior amb lloses disposades
en punta, doncs al estar en un espai tancat, s'impedia que l'animal s'escapara,
doncs recordem que moltes vegades el pastor portava també cabres. Aquesta
peculiaritat en els murs on hi haven animals, també impedia que els llops
puguesin entrar, doncs sabem que fins a la segona meitat del segle XIX, aquests
van ser un malson per als ramaders i pastors del nostre territori. Un altre
motiu es que quan arriben els freds hivernals en aquestes terres, així com fins
i tot en les estacions de tardor i primavera, les nevades podien danyar la
construcció en acumular molt de pes, per això aquesta forma del mur superior,
se diu que ajuda a que la neu no s’acumule.
Ni que dir que a l'estiu les
fortes pedregades que es registren en aquestes zones són també un problema, per
la qual cosa era també important que a prop d’aquell lloc hi haguera un espai
de refugi o barraca de pedra, per a què així el pastor poguera salvaguardar-se
i no ser sorprés per una tempesta violenta.
Tampoc es pot oblidar la
companyia i treball que exercien els gossos, encarregats de mantindre vigilat
el bestiar. El sol era qui imposava l'horari, motiu pel qual el pastor havia sempre
de calcular el temps trasscorregut, per a saber quanta estona l'animal havia
d'estar exposat a l'aire lliure abans d'emportar-se al corral, doncs també
depenent de l'època, es passaven més hores en les zones resguardades, com
succeïa durant els dies gèlids, on els animals s'alimentava de la palla que el
pastor els proporcionava dins dels corrals.
Un altre dels oficis relacionats
amb aquest sector era el del peraire, qui s'encarregava de cardà la llana una
vegada que aquesta ja s'havia netejat de manera correcta. El peraire amb una
sèrie d'instruments i oli, separava els millors fils, que després acabaven
treballant les filadores per a les peces de més qualitat. Evidentment tota la
llana s'aprofitava per a diferents usos.
Després de la caiguda del
comerç de la llana, aquesta continuarà explotant-se en aquestes localitats,
encara que disminuint el seu valor i emprant-se per a la realització de
matalassos que abrigaven les llars o també per a peces de roba. No cal afegir que el treball de
l'esquilador era dur i laboriós, doncs no es comptava amb els mateixos mitjans que hui
permeten tallar la llana a un ritme d'una ovella per minut, fet que no evita
que encara sigue sent un ofici dur.
Aquesta llana abans
d'aprofitar-se, havia de netejar-se, al tindre molta brutícia i desprendre una
olor forta, fet que comportava passar moltes hores, primer llavant-la amb aigua
calenta i fregant-la amb sabó casolà (aprofitat d'olis usats), per a
posteriorment submergir-se en aigua freda, és per això que el lloc idoni seran
els rius, on el corrent continu d'aigua freda ajudava a que aquesta activitat
es poguera exercir de forma més efectiva.
David Gómez de Mora
