Salta a la vista que la trama arquitectònica exterior de la nostra església Arxiprestal ens recorda molt a la d'una fortalesa, açò és així, ja que des del moment de la seua execució fins al segle passat, aquesta jugava un doble rol que avui ja quasi tots coneixem.
El passadís militar que recorre els seus flancs oest, nord i est, és un exemple més del paper bèl·lic que va ostentar, i de la funcionalitat geoestratégica exercida per Vinaròs, però que òbviament vindrà heretant-se des del moment de la fundació del Regne de València. No serà per açò un fenomen casual que sobre la primitiva església gòtica, el mateix Viciana, com posteriorment interpretarà Borràs Jarque, cregué que fóra una espècie d'església-fortalesa, que amb el seu respectiu campanar, consolidarien l'edifici més emblemàtic de la població des del qual s'aconseguien reduir les ofensives enemigues.
L'estret accés del campanar, no és tampoc casual, així, en el supòsit d'un intent de setge, els enemics devien accedir com a màxim d'un en un, xifra favorable pels qui des de la segona planta podien contraatacar amb major efectivitat.
A partir d'aquesta segona planta, i just darrere del rellotge, ens trobem amb aquest passadís (que es situa per sobre de les capelles), on ens toparem amb diferents habitacles on encara es poden observar alguns grafittis presents en les seues parets (els més antics datables a priori durant el segle XIX, així com uns altres que s'emmarquen en ple segle XX...). Les seccions del passadís militar interior, destaquen per la seua baixa altura. En aquest cas, evidentment tornem a topar-nos amb característiques pròpies d'un edifici de funcionalitat defensiva, doncs recordem que en el cas que un contingent enemic aconseguira aquest lloc, el rebaixament i l'estretor dels accessos, dificultaria el seu avanç, doncs dificilment podrien emprar amb precisió les seues armes de foc, ja que fins i tot serien incapaços de maniobrar amb algunes armes blanques. Una sèrie d'arguments que en el seu conjunt, facilitarien un millor control d'aquest espai, i que durant les guerres carlines es reforçarà amb un pis superior, ja obert cap a l’exterior.
.jpg)
A més de l’ataludament, una de les característiques més cridaneres d'aquest sector de l'edifici, ho tenim en el grossor de les seues parets. Hem de pensar que per aquelles dates la pólvora ja havia revolucionat el món de l'armamentística, i per tant per a poder resistir amb major eficàcia el foc enemic, era menester disposar d'uns murs més resistents, que en aquesta cas, arriben a aconseguir més d'un metre de grossor.
Finalment també és interessant destacar la funcionalitat de les espitlleres, entre les quals mereix la pena remarcar la que es situa en la cantonada del flanc NW, i que està orientada cap a l'actual carrer Sant Cristóbal (el primitiu accés per a els qui intentaven efectuar una ofensiva des del nord de la població). Doncs en el cas de produir-se, aquests quedaven exposats al foc vinarossenc, en situar-se en el punt de mira, així com per la dificultat de poder respondre amb encertada precisió.
Aquests i molts altres més elements, defineixen a la perfecció eixa personalitat militar que el cronista Viciana ja realitza de Vinaròs en el segle XVI (es a dir, dècades abans que aquesta església acabara edificant-se).
David Gómez de Mora
