La història de la ceràmica traiguerina està documentada des de fa més de set segles, encara que com bé apunta l'historiador Joan Ferreres i Nos, en l'únic treball monogràfic que existeix sobre aquest element, i que es titula “Patrimoni terrisser de Traiguera. Set-cents anys de canterers”, és molt probable que com a mínim les seves reminisències beguin del període de domini musulmà, en el qual com sabem aquest territori estava poblat per diferents comunitats rurals en les quals evidentment ja es treballava amb argila. Seguint el llibre d'aquest autor, apreciem com aquesta ceràmica guarda elements decoratius que ens recorden a la producció ibèrica, tal com succeeix amb els càntirs i marraixons traiguerins.
L'explosió de l'elaboració dels tallers artesanals en aquesta localitat es produeix durant la segona meitat del segle XVI, fase en la qual Ferreres i Nos detecta una multiplicació substancial dels tallers, i que es reflecteix en els registres de la documentació històrica que es conserva del municipi, l'èxit del qual ha de relacionar-se amb el santuari més important de la zona nord de l'àrea prelitoral castellonenca, i que no per designis de l'atzar estava a Traiguera, parlem del Santuari de la Font de la Salut.
wikimedia.orgLa ceràmica traiguerina es reconeix fàcilment pel seu estil d'elaboració, en el qual s'empra un pinzell de 6 o 7 puntes corbades, a diferència de les cinc que veurem a Tronchón, i que juntament amb la producció de La Galera, són les més esteses pel nostre territori, tenint òbviament una prevalença per la seva proximitat i tradició la traiguerina en l'àrea nord de Castelló, però no per això excloent a les restants.
Com podem comprovar a través de documentació de l'Arxiu del Regne de València relativa a Peníscola, o en el cas dels registres del fons documental municipal de Vinaròs, aquest producte era abundant i propi de les famílies de llauradors que l'aprofitaven com a ceràmica domèstica, al resultar econòmica i de considerable estima, tal com veurem a través de la pervivència de la seva elaboració durant tantes centúries.
Entre la producció podem destacar el que es coneix com la alfàbia o gerra de boca ampla “peça de terrissa típica de Traiguera a l'època de la baixa edat mitjana que està feta de pasta rosada i té coll vertical” (Ferreres, 2006, 55), o la gerra de la font de la salut, una “peça de terrissa típica de Traiguera en l'època de la baixa edat mitjana que està feta de pasta de color roig fosc, forma troncocònica i sense pintar. Aquesta normalment servia per posar-hi oli” (Ferreres, 2006, 59), tot això sense oblidar el tradicional bací, cànter, canelobre, caduf, olla i altres productes que en conjunt manifesten la importància i singularitat d'aquesta producció en tants segles d'història.
David Gómez de Mora
Més en informació: Joan Ferreres i Nos (2006). Patrimoni terrisser de Traiguera. Set-cents anys de canterers. Onada Edicions, Paisatges de la Memòria, nº3, 222 pp.
