Notes sobre els llinatges nobles de Tortosa a finals de l'Edat Mitjana

En la població tortosina de finals de l'Edat Mitjana hi convivien al voltant de mig centenar de grans famílies de la noblesa local, entre les quals hi havien algunes en una gran influència en tot l'entorn geogràfic del qual avui és l'àrea baixa de l'Ebre, sent al cap i a la fi les encarregades de fer un gir de 180° al sistema econòmic d'una ciutat que per aquells temps era una de les més destacades que hi havia en tot el territori català. L'origen de la importància de Tortosa com a enclavament estratègic ens porta fins a l'època romana, doncs la presència del riu Ebre, i un relleu que en la seva part septentrional s'aguditza de sobte, són només alguns dels factors geomorfològics que li van donar un atractiu especial al qual després s'afegiria el ser un dels principals focus econòmics de la franja meridional del Principat. La configuració de diferents factors històrics, afavoriran que un grup format per les él·lits territorials, assumisquen un paper destacat, així com de control, amb influències que arribaran fins a les terres de Peníscola.
La possessió d'una destacada riquesa agrària, i que en molts casos s'enfortia amb els ingressos de la ramaderia, així com de la profitosa xarxa de comerç que venia heretant-se des de feia molts segles enrere, van generar un detonant, on és produí l'enfortiment d'una classe social, que poc a poca anava creixent, com per a influir de manera global en una població sencera. Anem a presentar a continuació i de manera resumida, quins van ser els grups de famílies que representaren aquest canvi (–no només de mentalitat-, doncs les repercussions van ser més intenses, traduint-se en una mena de metamorfosi cultural), en el que es va reflectir una rentada d'imatge, que al dia d'avui encara ha deixat la seva empremta en la trama urbana de la població. I és que les elits socials d'aquells temps, foren les principals responsables d'un canvi, previ al període que viurà Tortosa en els temps de Renaixement.

Els Abella

El llinatge dels Abella ja és esmentat per Salvador Rovira en el seu treball dels nobles de Tortosa al segle XVI (1), quan es refereix a un Antoni d'Abella, casat amb Iolanda, on s'especifica a més les dades de la seva filla, anomenada Marquesa, i que rep per part del seu pare el lloc d'Arberola (2). Aquesta cessió és clau per entendre la importància d'aquesta nissaga, ja que encara que Antoni (el seu pare) ja està domiciliat a Tortosa, sabem per Xavier Mora Giné (3), que aquest personatge és el "senyor directe del lloc, castell i terme d'Arberola". És a dir, ens trobem davant un membre de l'alta noblesa, molt per damunt de l'estatus nobiliari que predominava en la ciutat per aquells temps. Sembla a més que la seva esposa podria haver tingut un nom compost, perquè se'n donen detalls de la mateixa gràcies a la documentació que es presenta, podent identificant-se amb Violant Gil de Villoro (4). Sabem que l'origen dels Abella és situa en l'edat mitjana a l'espai d'Alberola, perquè ja a principis del segle XIV se'ns parla que Jaume Abella reclama el Castell de dit lloc a Brunissenda, viuda de Ferrer d'Areny. Aquest fet succeïx entre els dies 24 i 26 de setembre de 1302 (5). Partint d'aquestes dades podem quasi establir les arrels dels Abella de Tortosa.

Els Alaix

Durant la reconquesta i en les dècades posteriors, moltes famílies van veure l'ampli ventall de possibilitats que donava Tortosa. Un espai on els components de la petita noblesa podien projectar-se, amb unes comoditats que no hi eren presents en tots els llocs.
Sabem de l'existència dels Alaix gràcies a una sepultura de la catedral de la ciutat, on apareix l'epitafi d'una senyora anomenada Francesca Alaix, difunta l'any 1419. Aquesta peça destaca per la bellesa del marbre blanc amb la que va ser executada, mostra del poder atresorat pels seus propietaris.
Els Alaix van entroncar en les diferents nissagues nobles que hi havia a la ciutat, com succeïx en el cas referit dels Oliver.
Tenim constància de més membres que van compondre aquest llinatge, i que veiem en diferents al·lusions documentals del fons local.
Sabem per exemple que en l'índex de l'inventari general de manuscrits de la biblioteca de la Universitat de Barcelona hi ha una referència concreta a un membre dels Alaix, mostra que aquests ja estaven establerts en Tortosa des d'edats molt primerenques, i el cas de la referida Francesca no era puntual.
Nosaltres concretament ens estem referint a Francesc Alaix i Martí, civitatis Dertusae (6). Aquest n'és un clar exemple més d'un altre personatge que va tindre la seva influència dins de la ciutat de Tortosa.

 
Els Aldana

Els orígens dels Aldana són situats segons molts genealogistes en els temps dels reis ostrogots, encara que com ja sabem, moltes d'aquestes informacions tenen una considerable mitologia darrere, el que és indiscutible, és la importància de dita família a Tortosa. Les arrels d'aquest cognom ens porten cap a terres gallegues, fent al·lusió a la figura de "don Hernán Pérez de Aldana, almirall de l'Armada espanyola i fill de don Pere II Arias d'Aldana", majordom major de Ferran II de Lleó" (7). Respecte a la línia que tenim establerta al segle XV, sabem que a finals d'aquesta centúria és domiciliat a Tortosa, un notari anomenat Joan d'Aldana, i que podia ser familiar del militar Joan d'Aldana (8). Sembla que la família estava vinculada amb el món belicós, una característica molt pròpia de la noblesa, doncs recordem que a banda que una font de projecció social per a mantenir cert estatus era la que atorgava el món de la guerra, l'altra era el braç eclesiàstic. Sembla que l'origen d'aquesta línia tortosina és una mica rocambolesc, perquè el mestre de camp Joan d'Aldana descendia d'una família procedent de Segorb, concretament del notari Miguel Sabater, qui va casar en la néta d'una tal Francesca Macip. Fruit d'aquesta relació va néixer el seu xiquet i que va ser cuida't per un altre notari de la ciutat, Juan d'Aldana, procedent de la il·lustre nissaga a la qual ens referim, de la qual portaria el seu cognom (9) i deixaria una fecunda descendència.

Els Alós

El llinatge dels Alós és un dels més coneguts en la zona meridional de les terres catalano-valencianes, a causa de la influència que segons sembla ser va arribar a tindre en la propera localitat de Vinaròs. D'acord als estudis establerts pels historiadors locals, entre els quals destaquen els de la família Gómez Sanjuán, es creu que durant la reconquesta valenciana, un membre d'aquesta nissaga s'acabaria deixant veure per les terres del nord de Castelló, ja que segons les trobes de Jaume Febrer, Raymundo d'Alós va arribar cap aquesta franja durant els anys trenta del segle XIII, sent una mena de primer senyor amb el qual contaria Vinaròs. Fet que d'acord aquesta tesi, explicaria l'origen de l'heràldica d'aquest municipi, doncs es correspon amb la d'aquest il·lustre llinatge.
Una de les proves més interessants que recolzen aquesta tesi la veiem en el treball d'Alfredo Gómez (10), quan aquest escriu que: "les primeres referències als Alós es troben en la ciutat de Tortosa al segle XII. Més concretament a un document datat el 18 d'octubre de 1148, durant el setge de Tortosa, on s'esmenta els cavallers que hi participen, entre els quals figura Bertran d'Alós. De la mateixa manera, en un document del 29 d'abril de 1182, se cita el canonge de la catedral de Tortosa, Guillem d'Alós. Aquest està signat per Berenguer d'Avinyó, mestre de la Milícia de Provença i Hispània; per Ramon de Cubelles, comanador de Tortosa i Miravet, i pel bisbe Ponç de Mulnells". Aquesta documentació és una peça clau per comprendre com els Alós són una de les famílies de cavallers nobles que s'establiren en a la ciutat de Tortosa des dels primers moments de la reconquesta.

Els Ambú

Es tracta d'un llinatge de donzells que també el podem veure escrit baix la forma Dambú. L'origen d'aquesta família ens remunta a la Tortosa del segle XV, quan Domènec d'Ambú i la seva dona Isabel de la Vall, van deixar dos fills (11).

Certament desconeixem el seu origen, encara que la línia familiar comença a cobrar protagonisme a partir del segle XVI des d'un progenitor de la segona meitat del segle XV, fenomen que fa pensar que aquests arribarien cap a Tortosa per aquells temps. Els Ambú van destacar en negocis d'àmbit gremial, i són probablement una de les moltes famílies que per aquelles dates van aprofitar l'esplendor que es vivia a la ciutat, per a començar a obtenir un paper destacat.
Com hem pogut veure gràcies a l'estudi de Rovira i Gómez, els Ambú establiren enllaços en persones que representaven la burgesia autòctona. Les relacions amb gent de la noblesa local van ser una realitat, com podem comprovar en el bateig d'un dels fills del referit Domènec, ja que el seu fill va ser dut per Esteve de Garret (12).

Els Amich

La família Amich té unes arrels en les terres de Catalunya des dels temps de la reconquesta. Es creu que aquests podrien vindre d'altres parts de la península, i inclòs que guarden una relació amb terres estrangeres, com és el cas d'Italia o França.

D'acord a les dates que ens aporta Rovira i Gómez (13): "Els Amichs tortosins cinccentistes descendeixen del matrimoni constituït pel donzell Pere d'Amich i Elionor Jordà. Aquest Pere d'Amich el trobem insaculat en la bossa dels consellers ciutadans, del jutge primer, del procurador segon i del procurador en cap. Sabem que la sort el féu sortir conseller els anys 1509, i altres posteriors".
Una de les característiques socials que destaquem d'aquesta nissaga, és que van establir relacions en les famílies més importants de la ciutat, fet que denota el seu estatus. Això és reflecteix en matrimonis establerts amb gent com els Jordà i els Boteller en la centúria següent. Creiem necessari advertir que a causa de l'abundància de famílies nobles que afloraven en la ciutat, es va arribar a generar la presència de diversos nivells, dins inclòs del mateix grup social, fenomen pel qual es crearà un bloc amb uns representants que englobaríem el que nosaltres anomenaríem com una noblesa destacada de primera línia, i un altre en un rang inferior, que pretenia projectar-se contínuament per tal d'anar ocupant llocs importants. Els Amich sense cap mena de dubte, van ser membres del primer grup.

Els Artieda

Ens trobem davant un llinatge medieval, que va tenir un pes destacat a la ciutat de Tortosa, així veiem com a principis del segle XVI surt esmentat un Eiximeno d'Artieda, donzell, qui anomena com a procurador al seu nebot (14).

Es tracta d'una família estesa per la franja aragonesa, però que té el seu origen a les terres de Navarra. Pensem que els Artieda tortosins vindrien de la localitat aragonesa de Taust, on ja estaven asseguts des de l'edat mitjana.
Tenim diferents referències documentals que es dirigeixen en aquesta hipòtesi genealògica-geogràfica. Veiem per exemple un procés realitzat pel carregament d'un mercader de llana tortosí, de la casa dels ramaders de Taust (15), al voltant de 1459 i on es revela la connexió comercial existent entre els dos municipis.
Doncs no hem d'oblidar l'estreta relació que va mantenir el lloc de Taust amb Tortosa, a causa de l'interès que els ramaders d'aquesta població tenien en extendre la venda de la seva llana, fenomen pel qual el riu Ebre jugava un paper fonamental, doncs suposava l'expansió del producte per tota la Mediterrània.

Els Boteller

Al mes de juliol de 1427 ocupava el càrrec de clavari de Tortosa el mercader Joan Boteller (16), mentre que el 1431 apareix com a membre del Consell de la Ciutat (17) i amb el mateix càrrec de procurador per la universitat de Tortosa durant els anys 1431 i 1432 (18). Els Boteller van ser una de les famílies de la noblesa local que millor va saber ocupar llocs importants, a més d'un paper fonamental en l'àmbit de la política tortosina. Són nombrosos els membres d'aquesta família que acabarien formant part del clergat, a banda dels mercaders i homes de negocis que anirien proliferant d'aquest llinatge. L'historiador Pinyol ens recorda com Joan i Miquel Boteller, compraven grans quantitats de blat a l'Urgell, vora 1460, per després enviar-lo a Flandes i altres enclavaments llunyans (19). Igual de nombrosos van ser els representats que pertanyien a aquesta nissaga, i que van destacar en l'àmbit de la política, doncs van ser el cap visiu en moltes ocasions, de les diferents qüestions que afectaven Tortosa al llarg de la referida centúria. Sembla que també van entrar en conflicte en diferents ocasions amb membres de la família noble dels Jordà (20), molt més nombrosa, i per tant, prou influent en la societat municipal del moment. A finals del segle XV a Tortosa existien tres branques d’aquest llinatge (21).

Els Canader d' Herèdia

Benet de Canader va viure en la segona meitat del segle XV a Tortosa. Aquest va ser cavaller de l'ordre de Sant Jaume de l'Espassa, així com representant d'una nissaga destacada dins de la ciutat (22). Veiem com son importants els enllaços matrimonials que realitzen els descendents de la família entre persones destacades de l'aristocracia local. Serà el cas del produït pel nét del referit Benet, Vicenç de Canader, qui va establir matrimoni un segle després, al 1572 amb Marcel·la d'Heredia (23). Pel que fa als Heredia, aquests ja estaven establerts a Ulldecona des de l'Edat Mitjana, en aquest cas, hem pogut esbrinar que al segle XV portaven anteposat el cognom Sanxis, suposadament per un vincle que heretarien (24). És igual d'interesant destacar que el veí d'Ulldecona Joan Sanxis d'Herèdia i Forcadell, "ostentava el títol de Senyor de Vilar de Canes (Castelló), i que estava casat amb Caterina Vicent, filla del notari tortosí Bernat Vicent, germana de mossèn Joan Vicent, beneficiat del benifet de Sesolivelles de la parròquia de Sant Jaume de Tortosa, així, com germana de Francesc Vicent, president de la Generalitat des de 1494 fins a 1497" (25). L'aristòcrata i escriptor Cristòfol Despuig, fa menció a aquesta família en els seus col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (26), quan en el diàleg Fàbio li diu a Livio que no recorda quantes cases militars hi havia a Tortosa, i pel que fa al seu company, aquest li recorda entre d'altres la dels Canader.

 
Els Castelló

Sembla que aquest llinatge ja estava prou estès per la Tortosa renaixentista, fet que ens fa pensar que durant el segle XV ja existirien diverses branques d'aquesta família. Desconeixem fins a quin punt va tenir un pes important a la ciutat. Només sabem que un tal Bernat Castelló, va ser diputat de la Generalitat per l'estament reial durant els anys 1461-1464 (27). Per desgràcia no tenim referències que ens confirmen la seva pertinença al llinatge tortosí, o almenys que fora descendent d'algun membre d'aquests, encara que per aquells temps com hem pogut comprovar, van ser molts els tortosins il·lustres que ocuparen aquest carreg, a causa del pes que jugava la localitat dins del Principat, al marge de què el cognom pogué semblar prou comú. Com a exemple entre 1470-1473 van ser diputats per la Generalitat catalana, Guillem Ramon de Montcada, prior de Tortosa i mossèn Jordà, ciutadà de Tortosa i abat de Sant Salvador (28). Rovira ja ens diu que a la Tortosa cinccentista hi havia dues famílies nobles amb el cognom Castelló, una pertanyent al doctor en dret Pere-Onofre de Castelló i Quintana, així com l'altra per part del mercader Esteve Castelló (29).

 
Els Cerate

Partim de les referències donades per l'historiador Rovira, qui ens informa del donzell Joan de Cerate, un ciutadà tortosí que va viure durant el segle XV en aquesta mateixa localitat, i que en l'inventari dels seu bens es diu que a més de la casa que posseïa davant del Pou de Caldera, i que disposava de quatre cambres, sala, cuina i celler, també era propietari de l'hostal de Bordell, així com varis animals i diverses finques a Tortosa -quatre jornals, una vinya d'un jornal i un oliveral de dos jornals- (30). És molt probable pensar que el cognom Cerate sigui el mateix que el del llinatge Cerati, i que a causa de una mutació de la vocal final, aquest acabarà substituint la lletra "i" per la "e". En aquest cas ens trobaríem davant d'un topònim italià, és a dir, tot fa pensar que algun dels molts immigrants que al llarg de l'Edat Mitjana visitaven la ciutat de Tortosa, acabaria deixant la seua empremta, a més d'una llarga descendència, que donaria com a resultat una expansió força significant d'aquest cognom. No oblidem que l'arribada pel Mediterrani de gent procedent de les regions itàliques va ser un fet que es va viure a tota la zona marinera dels nostres voltants. Tenim com a exemple l'arribada d'una immigració constant especialment al llarg del segle XVII, i que veiem reflectida en pobles propers com és el cas de Vinaròs.

Els Corder

Els Corder o Cordera són una de les famílies més destacades de la Tortosa baix medieval, a causa del poder que van començar a establir des de feia temps enrere. Sabem per exemple que a Vinaròs van haver-hi per aquells temps persones procedents del mateix llinatge, com demostra el nom de l'antic carrer de Na Cordera. És molt factible que el referit Cordera procedirà de la línia tortosina. D'acord a l'historiador Beguer "des de temps antiquíssims hem trobat domiciliada a Tortosa la família Corder. L'any 1373 el Consell Municipal designà a Pere Corder, perquè inquirís sobre quin dia arribarien a la ciutat els ducs de Girona" (31). Podem entendre d'acord als diferents enllaços matrimonials que van anar establint, que els Corder van ser membres importants dins de l'aristocracia local que va viure a la ciutat, ocupant oficis religiosos com el de mossèn, o d'altres àmbits propis de l'administració, com serà el de procurador, regidor i diferents càrrecs dins del Consell municipal. Llinatges com els Pinyol, Despuig i Soldevilla són només algunes de les famílies que van establir llaços familiars. Creiem que els orígens d'aquesta família és remunten als primers segles de presència cristiana a Tortosa, motiu que explicaria la seua proliferació ja ben entrat el segle XIV.

Els Cubells

Rovira (32) ens comenta que ja en la Tortosa del primer terç del segle XVI apareixen els donzells Joan, Melcior i Tomàs de Cubells, els quals es creu que podien guardar una vinculació familiar entre tots ells.
Per tant estaríem parlant d'una mateixa branca del llinatge que hauria començat a expandir-se al voltant del segle XV en aquest lloc.
L'origen d'aquesta nissaga nosaltres creiem establir-ho a la zona dels Ports de Morella, lloc on van arribar a adquirir un paper econòmic molt important, doncs van consolidar-se com a membres d'una família de cavallers que va aconseguir adquirir el Senyoriu d'Herbés durant un interval aproximat d'un segle, un espai estratègic i de frontera entre les terres aragoneses i valencianes des de finals del segle XIV fins a les darreries de la centúria següent.
A banda de la seva relació en l'àmbit de la cavalleria, els Cubells també van destacar en el món de les finances i el comerç. Dita nissaga veiem con al llarg del segle XIV va assentar-se en bona part de la franja septentrional del Regne Valencià, fenomen que de la mateixa manera succeiria a Tortosa.
D'acord a la interpretació heràldica que hem realitzat dels Cubells establerts a Morella, sembla que tots aquests descendirien de la línia natural de Lleida, i que des del moment de la reconquesta valenciana els portaria cap aquesta zona (33).

Els Curto

Són sense cap mena de dubte una família en una abundant descendència en l'actualitat, i que ja a finals del segle XV ressalta per la figura del castlà de la Suda, el senyor Joan Curtó i que atorgà testament el 20 de juliol de l'any 1493 (34). El fill i hereu de Joan Curto va ser Esteve Curtó, a qui se li coneixen dos matrimonis (35): el primer amb Caterina Boteller i el segon amb Àngela Oliver. Aquest figurava insaculat en la bossa del procurador en cap, així com en la dels consellers ciutadans. De la mateixa manera va arribar a ser síndic de Tortosa.
Els Curtó estaven establerts des del segle XV, i pel que fa a l'expansió del cognom aquest ja seria per altres indrets dels voltants de la ciutat i la seva comarca.
El seu origen etimològic podria estar relacionat amb la forma diminutiva de l'adjectiu curt (curtó), referent a una persona de poca alçària.
Els Curtó van ser una de les famílies que millor van saber assentar-se en la ciutat, i aprofitar la seva posició social per anar creixent, pactant matrimonis en altres membres del mateix estrat sociològic, que els varen donar una hegemonia extensa al llarg dels diferents segles. El fet d'aconseguir establir a finals de l'edat mitjana matrimonis en gent com els Oliver, els Boteller, Sebil i d'altres, és una mostra més de la posició que ocupaven dins de Tortosa.

Els Dalmau

Es tracta d'un llinatge de la reconquesta i que va expandir-se per molts llocs de la comarca. La seva pertinença a l'àmbit dels cavallers des d'un inici, va ajudar al fet que aquests ocuparen posicions destacades allà on acabaven asseient-se. Cal recordar que mossèn Jaume Febrer, en les seves tan discutides trobes, dóna dades referides del dit llinatge, portant-lo fins a uns orígens que és remunten al bisbe de Roda. Aquest es projectarà en molts llocs del territori valencià, com serà en el cas dels Senyors de Catarroja, i que pensem que estan directament vinculats amb la branca catalana que també estava expandida per l'àrea tortosina i els seus voltants. Els Dalmau procedents d'aquestes famílies van saber establir enllaços en diverses nissagues de la noblesa catalana i valenciana, i encara que pogué semblar curiós, la força en la que van projectar-se en molts d'aquests espais, no va ser igual en la ciutat de Tortosa, on hem pogut comprovar que no va ser tan destacat, espai que ja des de finals de l'Edat Mitjana van deixar perdre i que serà aprofitat per les principals famílies que anem estudiant en aquest article.

Els Despuig

Són un altre de les grans famílies que van compondre l'aristocràcia tortosina. La seva nissaga ens porta fins als primers moments de la reconquesta, així ja en la segona meitat del segle XII, i quan encara la influència musulmana era patent en tot el que componia la frontera sud de les terres de l'Ebre, aquests ja acompanyaven al Comte Ramon Berenguer IV.
Beguer ens diu el següent (36): "Roger Despuig, un capità valerós i temerari que juntament amb Montcada, Pallach i Sentmenat, van ésser aquells quatre famosos cavallers que van assaltar el castell llegendari de la Suda i guanyar ses gestes la corona mural". Aquest com a conseqüència de l'ajuda prestada va rebre la vila de Paüls per part del Rei. A banda, els Despuig van continuar deixant una nodrida descendència en segles posteriors, instal·lant-se a la ciutat, i destacant altres personatges membres de la mateixa família, és el cas quasi un segle després de Bernat Despuig, qui va acompanyar també al Rei en Jaume I en l'empressa valenciana. Degut a l'àmplia extensió del llinatge, durant el segle XV els Despuig ja tenien establertes diverses línies, que amb el temps anirien creixent.

Els Garidell

L'historiador Beguer considera que aquest llinatge ja va establir-se durant el moment de la reconquesta (37). Com altres famílies de l'aristocràcia, els Garidell han donat nom a un carrer i altres espais del terme municipal de la ciutat de Tortosa. La seva projecció i ocupació dels llocs més destacats de la localitat des del segle XII és una realitat que demostren els documents de la època, així com els càrrecs municipals que controlaran al llarg de tota l’Edat Mitjana. Entre els personatges més destacats que esmena Beguer referents a dita familia (38), veiem com durant 1437 hi apareix esmentat Lluís Garidell, qui era lloctinent del Veguer de Tortosa i de la Ribera de l'Ebre. Un altre membre va ser Pere-Lluís, conseller el 1472. Els Garidell van dominar aquest territori des del segle XII, així sabem que al sud del poble del Perelló hi existia un antic nucli avui despoblat que portava el mateix nom dels Garidells, en referència al cognom dels pobladors, probablement com a reconeixement per l'ajuda prestada a Ramon Berenguer IV en el moment de la presa de Tortosa. Respecte a l'origen més remot d'aquesta nissaga no seria desgavellat suposar la hipòtesi que aquest (Garidells) foren descendents dels germans de Guillem de Claramunt (qui casa amb la pubilla d'un dels descendents de Ponç de Montoliu), i on van aixecar un castell que portaria el mateix nom del llinatge, ubicat al Camp Alt de Tarragona.

Vista de Tortosa per Anton van den Wyngaerde (1563).

Els Garret

Beguer ubica la branca tortosina en el seu origen a Barcelona, i que segons creu va poder arribar a la ciutat de Tortosa en el segle XIV, fet que considera provat de manera notable, tant pel que fa al braç eclesiàstic com en el de la governació municipal (39). Pel que fa a l'època d'estudi a la que ens referim, podem dir que Elias de Garret és considerat com el cavaller més important d'aquesta nissaga tortosina (40), encara que es pensa que podríem estar parlant de dues persones (en aquest cas probablement d'un Pere que fos el pare i un altre el fill).
Les armes d'aquest llinatge es presenten a l'obra de Beguer, baix un escut quarterat, on podem vore com al primer i el quart quarter en camp de gules hi ha tres xebrons d'or, el segon i el tercer on tenim en camp d'or tres roses de guies que es distribueixen en forma de triangle. D'acord a la documentació local veiem com aquest Garret, va ocupar càrrecs molt importants, així com va estar present en fites destacades com a representant de la vila davant del Rei. Fet idèntic succeiria dins de l'àmbit religiós, on ja tenim constància de la pertinença destacada d'alguns membres d'aquesta família, com seria el cas d'Esteve de Garret. Sabem que aquest van aixecar una capella dins de la catedral, estant dedicada sota l'advocació de l'Assumpció de la Mare de Déu (41).

Els Gil de Federich

La informació que coneixem d'aquesta família, pràcticament és redueix a l'enorme treball de recerca que en el seu dia va realitzar l'historiador tortosí Beguer. Motiu pel qual anem a remetre les dades oferides dins del seu llibre.
Per una banda Beguer ens diu que aquests van estar establerts a Tortosa des dels temps de l'edat mitjana, referint-se a amb aquestes paraules: "segons el rei d'armes don Pascual A. de la Rua, l'estirp dels Gil procedeix dels reis de Lleó, i diu que solien prendre el segon connotat del domicili on van mudar-se (...), els de Federich creu que van prendre aquest connotat quan los d'aquesta estirp de Gil van passar amb els florentins a la senyoria de Pisa i apareix com ambaixador a prop del Gran Capità, per instar-lo en nom del rei a què els revés sota sa protecció, un Francisco de Federico o Federich la filla de qui, Martina, va casar-se amb Felip Gil, heroi d'aquelles guerres, formant així el cognom" (42).
El mateix autor dins de l'apartat que dedica a les seves genealogies, veiem com arriba a detallar una sèrie de generacions que arranquen des de el segle XV, i on s'indica l'origen de la línia existent a Tortosa. Adjuntem l'inici de la branca que donarà lloc a tants il·lustres tortosins que van pertànyer a aquesta família: Gil de Federich, procedent de la vila de Rasquera, casarà amb Saurina, fruit d'aquest matrimoni naix el seu fill Ramón, qui casarà amb Francesca Solà, fruit d'aquest matrimoni naix Bernat, qui després casarà amb Violant, i tindran per fill a Jaume, qui va arribar a ser notari, i acabarà casant amb Elisabeth Gil (filla d'en Bernat) (43).

Els Gil de Villoro

Encara que no ha sigut una família molt estudiada, els Gil de Villoro són sense cap mena de dubte un dels llinatges més importants de Tortosa. Respecte a la qüestió referida a l'empresonament del príncep de Viana, Beguer diu (44) que de la bossa dels procuradors fossen designades a l'atzar dues persones de categoria per anar a Saragossa a formar part de la comissió, sortint com a elegits l'abans referit Elias de Garret i en Pere Gil de Villoro.
Sabem que Pere va arribar a ser capità del castell d'Amposta. Recordem que aquests estaven vinculats amb els senyors d'Arberola, gent destacada de la noblesa. Tampoc hem d'oblidar que Gil de Villoro va ser un personatge referent pels seus actes dins del món militar, tant és així que va ser l'encarregat que anticipava als procuradors tortosins la situació de la guerra en l'any 1466.
Com a exemple aquest comenta que urgeix enviar homes per a reforçar el lloc de la Sénia (quaranta, entre els que vol 25 ballesters), ja que no se'n refeia massa de la situació que s'estava vivint en aquell municipi (45). Una altra línia d'aquesta família la tenim en Úrsula Gil de Villora, que va casar en la primera meitat del segle XV amb Mossèn Pedro de Berga (fill de Nicolás de Berga i la tortosina Aldonça Pinel) (46).

Els Icart

Rovira ens afegeix que a (47) l'últim quart del segle XV hi apareix domiciliat a la ciutat de Tortosa el donzell Joan d'Icart, el qual podria guardar algun nexe de parentiu amb els senyors de Torredembarra i Vespella. Aquest Joan d'Icart, estava casat amb Aldonça i regia la batllia de Tortosa (48). A falta d'un document que pogué acreditar-ho, nosaltres també pensem que la hipòtesi formulada per l'historiador Rovira es correcta, ja que la nissaga dels Icart (també escrita a vegades com Aicart o Icard), bé podrien descendir d'alguna branca dels jerarques de eixe títol, relacionant-se així amb Pere d'Icart, qui en l'any 1391 va adquirir el senyoriu de Torredembarra, i acabà convertint-se en el primer Baró de el dit lloc. Com a curiositat destacar que la dona del tortosí Joan d'Icart va ser processada als anys 1486 i 1496, sent finalment cremada a la foguera. Aquest fet és força curiós, ja que ambdues famílies tenien un cert pes dins de la localitat. Els Pedralbes eren la família de la qual descendia la seva esposa, aquests van ocupar càrrecs importants dins de la localitat, doncs s'esmena al mercader Dionisi de Pedralbes com el procurador de Joan d'Icart.
Aquest fet ens indicaria que els Pedralbes van ser una de les moltes famílies d'origen jueu que probablement a finals del segle XIV van cristianitzar-se, i que dins de l'àmbit del comerç, van destacar, doncs no oblidem que molts dels grans mercaders del nostre país portaven sang jueva.

Els Jordà

Són considerats com la família més important de la noblesa local a Tortosa. Els motius són prou diversos. El primer és que són habitants que estan establerts des del moment de la reconquesta, a banda, cal afegir, el poder econòmic i polític que durant els primers segles van aconseguir atresorar. Fenòmen pel qual van ocupar les principals posicions dins dels estrats socials de la població tortosina, i que en moltes ocasions van ser motiu de conflictes en altres famílies que rivalitzaven en ells. Francesc Martorell diu al respecte (49): "No dudo aber sido aventajadíssimos en armas, pues veo que en sus escudos poenen las cuatro barras de Aragon, en campo de Plata, señal evidente de aber hecho hazañosas cosas, y servicios grandes á sus Reyes, que es cierto que los Reyes nos dan sus armas á nadie, que no sea ganándolas muy bien".
Al llarg dels segles XV i XVI els Jordà van emparentar amb les millors famílies de Tortosa, és el cas d'altres branques del Jordà, així com Dalmau, Oliver de Boteller, Sanchís d'Herèdia, Corder i Pinyol. Els Jordà no només controlen tot el territori referent a la ciutat de Tortosa, sinó que també l'extraradi, per exemple veiem com en l'enclavament de Vinallop, aquesta família posseïa una gran heretat a la qual en la seva obra fa referència Joan-Hilari Muñoz, remarcant "que en aquella època (i fins fa ben poc) una de les millors maneres de demostrar que es tenia poder econòmic i social, era posseir propietats rústiques, ja que llavors l'agricultura era una de les principals fonts de riquesa" (50).

Els Mercader de Llenyader

Ferran Mercader de Llenyader és un personatge nascut en la segona meitat del segle XV, i que deixarà la seva descendència en Tortosa a principis de la centúria següent. D'aquest podem extraure informació interessant proporcionada per Rovira, com per exemple que l'any 1522 era sots-batlle del Castell de la Suda (51). També que va deixar una abundant descendència i que queda manifestada en els seus fills, gràcies al matrimoni establert amb Valentina (52) (Francesc -casat amb Francina Castelló-, Joana, Pere, Joana, Magdalena, Tomasa, Esperança i Onofre).

Els Miravall

Es tracta d'un llinatge de cavallers assentat a Tortosa, que la tradició oral ha volgut col·locar en els primers moments de la reconquesta. Encara que tal com encertadament planteja Beguer (53), una de les procedències més factibles dels components d'aquesta família podia trobar-se al comtat d'Osona, en el castell de Carcassès, com a vinguda amb les mainades de Guillem de Montpeller durant la conquesta de 1148. Les primeres notícies que es tenen d'aquests cavallers són de l'any 1230 (54), "tot just quan foren iniciades les sèries notarials de Vic. En aquests era l'hereu de la domus dels Miravalls el cavaller en Bernat de Miravalls, germà del canonge de Vic en Guillem de Miravalls”.

Els Moliner

La baronia de Granadella va estar controlada des d'un primer moment per aquesta família, sabem que aquesta jurisdicció senyorial va estar baix el seu poder des de principis del segle XIV, encara que aquests ja tenien els dominis del territori des de finals del segle XII. A meitat del segle XV va ser la viuda de Pere Moliner -el vell- l'encarregada de dirigir i controlar el senyoriu, anys més tard aquest va recaure sobre el seu fill Pere Moliner -el jove-, qui va ser l'encarregat de deixar la seva descendència en la localitat de Tortosa.

Els Montagut

Els Montagut són també un dels altres llinatges més destacats. Les seves arrels és remunten als primers moments de la conquesta, encara que ja des de molt de temps abans es té constància de l'existència d'aquesta família en altres punts del territori català. Beguer (55) ens diu que el primer cavaller que va haver-hi d'aquesta casa va ser un tal Domènec de Montagut, i que el seu net, Sanç de Montagut, va ser un dels cavallers que el 1148 van acompanyar a Ramon Berenguer IV per poder conquerir la ciutat de Tortosa. Adjuntem la genealogia de la branca principal dels Montagut fins al segle XV, i que Beguer (56) exposa al seu treball, arribant fins als actuals descendents. Aquesta comença amb el referit Domènec de Montagut (mort al 1102), qui té per fill a Pere de Montagut (Gran Maestre del Temple), aquest té per fill a Sanç de Montagut (qui participa en la conquesta de Tortosa el 1148 i mor en el 1183), aquest té per fill a Antoni de Montagut (mort en 1229 i casat amb Peronella de Bellmunt), fill d'aquests és Ferran de Montagut (mort el 1262 i casat amb Magdalena Queralt), fill d'aquests és Pere de Montagut (mort el 1294 i casat amb Ana de Rocafull), fill d'aquests és Jaume de Montagut (mort el 1330 i casat amb Brunesinda de Jobeh), fill d'aquests és Eimiric de Montagut (mort el 1369 i casat amb Guillema Ferrer), d'aquest matrimoni naixerà Eimiric de Montagut -el jove-, casat amb Elisabeth Anna Despuig, d'on naixerà Antoni de Montagut (mort el 1445 i casat amb Caterina Teixidor), fill d'aquests serà Domènec de Montagut (mort el 1482 i casat amb Caterina Marsona), matrimoni d'on naixerà Guillem de Montagut, casat amb Eulàlia Jove.

Els Oliver

Sabem que els Oliver van estar presents en les campanyes de la reconquesta encomanades pel Rei en Jaume I. Malgrat que la disseminació del cognom, dificulta prou la tasca d'intentar connectar una línia amb l'altra. Si atenem a la tradició i el que s'extrau de les trobes de mossèn Jaume Febrer, veurem que se'ns parla d'un Guillem d'Oliver, que va vindre a València des de Tortosa ja des dels moments de la reconquesta.
Pel que fa a la documentació Beguer (57) ja anomena com l'any 1286 era comanador a Tortosa per l'orde del Temple un fra Ramón Oliver. Així ens podríem estendre en mencionar diferents membres del llinatge, que ens portarien fins a les darreries de l'edat mitjana tortosina. Queda patent que la presència d'aquesta família en càrrecs destacats del govern local, els ajudaria a mantenir l'estatus aristocràtic que sempre van gaudir a la ciutat. Mossens, síndics, procuradors, advocats i altres oficis igual de destacats els van convertir en uns dels components de les elits municipals. Aquests tenien la seva tomba familiar sobre el que avui és la capella de Santa Caterina. I com altres tantes famílies en poder, van destacar per ser dels mercaders més renombrats de l'entorn.

Els Perafeta

Es tracta d'un altre de les grans famílies que des dels temps de l'Edat Mitjana van estar assentades en aquest lloc. Al claustre de la Catedral de Tortosa hi veiem la sepultura d'Arnal de Perafeta, corresponent a l'any 1361. El seu escut representa en camp d'or una pera en sinople.

Els Perellós

Pensem que els cognoms Perellós i Perelló, fa referència a un mateix llinatge (almenys en el cas de Tortosa), ja que creiem que tots són membres d'una mateixa estirp. És possible que els seus orígens estiguen vinculant amb la localitat del Perelló (a l'actual comarca del Baix Ebre), doncs com molts dels cognoms, aquesta ubicació serviria per a designar a la família.

Els Pinyol

Es tracta d'un altre dels grans llinatges que van establir-se a Tortosa des del moment de la reconquesta, concretament mitjançant la figura de Berenguer de Pinyol, qui va servir a Ramón Berenguer IV, i per tant se li atorgà com a recompensa el lloc de Costumà. Des d'aquesta època fins a segles posteriors van ser un dels principals grups de poder i influència, fet que els va ajudar a mantindre enllaços matrimonials en la resta de nissagues que gaudien del mateix nivel social i privilegis. Al llarg d'aquests moments els trobarem ocupant càrrecs de representants, així com dins del clergat i diferents oficis de l'administració municipal. Beguer en la seva obra esmena una relació genealògica dels Pinyol, des d'on voldríem destacar aquells presents al final de l'Edat Mitjana (58): Bernat Pinyol (conseller en 1384), Gispert Pinyol (prohom, 1380/84), Bernat Pinyol (conseller en 1412 i 1418 i prohom, va estar casat amb Francesca Garidell), Berenguer Pinyol (savi en dret i assessor de jutges ordinaris, 1467-1468 a més de conseller entre 1472-1474 i 1485-1486.

 
Els Sebil

Ens trobem davant d'una de les grans famílies que conformaran l'aristocràcia tortosina. El seu origen és troba en el jerarca Pere-Joan Sebil, mercader i ciutadà de Tortosa, que morí l'any 1503 (59).
Aquest primer membre de la família tindrà un fill que portarà el seu mateix nom, i que gràcies a l'enllaç que establirà en Joana de Canyissar, donarà peu a l'il·lustre llinatge dels Sebil de Canyissar, i que acabaran entroncant en les més destacades famílies del territori, com veurem en el cas dels Gil de Federich, Boteller i d'altres.
Els Sebil són una familiar que comencen a projectar-se a finals de l'Edat Mitjana, a diferència dels llinatges cavallerescs que hi havia a la ciutat des dels primers anys de la reconquesta. Podríem dir que el seu moment de projecció social comença a tindre força a partir del Renaixement.

Els Terça

L'historiador Rovira ens parla de l'existència de dues branques a la ciutat, aquestes són les dels germans Miquel i Pere de Terça (60). Sabem que en el cas de Miquel com dels seus descendents van ocupar càrrecs importants dins de l'administració local, fet que ja ens indica la influència política que jugava a Tortosa. Sembla que aquesta familia seria la mateixa que ja per aquells temps trobem documentada a la ciutat de Barcelona, i on van destacar especialment al llarg del segle XVI. No seria doncs una casualitat que una component d'aquesta família i que coneixem com a Francesca de Terça, va casar amb el senyor don Pere Escrivà i Sabata, Baró d'Argeleta, un dels encarregats de supervisar l'expulsió dels moriscos al Regne de València. Aquesta aliança ens confirma el poder amb el qual contarien els Terça, malgrat que l'anomenat Pere va projectar-se amb força, gràcies a les influències de la família de la seva primera dona.

David Gómez de Mora

Notes:

1 ROVIRA i GÓMEZ, Salvador-Joan., 1996, 259. “Els nobles de Tortosa, segle XVI”. Del AHT Man.-Not., 1293, f.64

2  Ibidem, 1996, 259. Del AHT Man.-Not., 1266, f. 67

3 MORA i GINÉ, Xavier, 2010, 89, “Un poble del Comtat d’Urgell: Arberola”. Esmenat al document 23 de dit treball.

4   Ibidem, 2010, 91.

5   Ibidem, 2010, 164. De Ag, L. 1053 = N 2292. Pergamí, 63,5 x 35,5 cm

6 Índex de l’inventari general de manuscrits de la biblioteca de la Universitat de Barcelona, vol. I-III. Universitat de Barcelona, 238 pp.

7 BEGUER i PINYOL, Manuel, 1980, 37. “Llinatges tortosins”.

8 ROVIRA i GÓMEZ, Salvador-Joan, 1996, 55. “Els nobles de Tortosa. Segle XVI”.

9 QUEROL i COLL, Enric, 2007, 200. “Els Aldana, tortosins aveïnats del segle XVI a València: de les armes a les lletres”. Pedralbes 27, 199-218 pp. Extret del AHN (Archivo Histórico Nacional), Inquisición, llg. 598/2, declaració presa el 22 d’octubre del 1577.

10 GÓMEZ ACEBES, Alfredo, 2011, 25. Els Alós: l’escut i la fundació de Vinaròs. ACAV, 64 pp.

11 ROVIRA i GÓMEZ, Salvador-Joan, 1996, 61. “Els nobles de Tortosa. Segle XVI”.

12 Ibidem, 1996, 61. Reflectit en el llibre de baptismes de l’Arxiu de la Catedral de Tortosa, 1493-1533, f. 212.

13 ROVIRA i GÓMEZ, Salvador-Joan, 1996, 65. “Els nobles de Tortosa. Segle XVI”.

14   ROVIRA i GÓMEZ, Salvador-Joan, 1996, 260. “Els nobles de Tortosa. Segle XVI”. Extret del AHT, Man.-Not., 1269, f. 65 v.

15 FERNÁNDEZ OTAL, José Antonio 1999. “Tauste en su historia. Actas de la I primera jornada de la historia de Tauste”. 13 al 17 de diciembre de 1999.  103-171 pp.

16 BAYERRI, E., “Historia de Tortosa y su comarca”, vol. III, p. 41

17 VERGE i PAULI, R., “Espurnes de la llar”, vol. IV, p. 98

18 BEGUER I PINYOL, Manuel, 1980, 112, “Llinatges tortosins”.

19 Ibidem, 1980, 112.

20 Ibidem, 1980, 112.

21 ROVIRA I GÓMEZ, Salvador-Joan, 1996, 73. “Els nobles de Tortosa (segle XVI)”.

22 ROVIRA I GÓMEZ, Salvador-Joan, 1996, 85. “La noblesa de Tortosa (segle XVI)”.

23 Ibidem, 1996, 88.

24 ROIG I VIDAL, Joan, 2008, 139. “Nobles i benestants al Montsià”.

25 Ibidem, 2008, 139-140.

26 DESPUIG, Cristófol, 2011, 102. “Insignes col·loquis de la ciutat de Tortosa”. Edició crítica d’Enric Querol i Josep Solvervicens. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

27 SÁNCHEZ DE MOVELLÁN TORENT, Isabel, 2004, 530. “La Diputació del General de Catalunya (1413-1479)”. Dels Dietaris de la Generalitat, fulles 175 i 213 respectivament.

28 Íbidem, 2004, 530.

29 ROVIRA I GÓMEZ, Salvador-Joan, 1996, 263-264. “Els nobles de Tortosa (segle XVI)”.

30 ROVIRA I GÓMEZ, Salvador-Joan, 1996, 262. “Els nobles de Tortosa (segle XVI)”. De l’Arxiu Històric de Tortosa. Man.-Not. 1.306, f. 10 v.

31 BEGUER i PINYOL, M. (1980), 162. “Llinatges tortosins”. De R. Verges i Pauli: Espurnes, vol. IV, 180 f.

32 ROVIRA i GÓMEZ, Salvador-Joan (1996, 107). “Els nobles de Tortosa (segle XVI)”.

33 GÓMEZ de MORA, D. (2014). “El Señorío y Baronía de Herbers”. Blog personal.

34 ROVIRA i GÓMEZ, Salvador-Joan (1996, 109). “Els nobles de Tortosa (segle XVI)”. De Francisco Morales, Próceres, 213. Arxiu Històric de Tortosa. Man.-Not., 1315, s/f.

35 Íbidem (1996, 109). De l’Arxiu Històric de Tortosa, Man.-Not., 1.280, f. 18 i Francisco Morales, Próceres, I, 213.

36 BEGUER i PINYOL, M. (1980, 63). “Llinatges tortosins”. De Francisco Martorell: “Historia de la antigua Hibera”, cap. XXV

37 BEGUER i PINYOL, M. (1980, 73). “Llinatges tortosins”.

38 Íbidem (1980, 78). De E. Bayerri, o. c., vol. VIII, p. 157.

39  BEGUER i PINYOL, M. (1980, 151). “Llinatges tortosins”.

40  Íbidem (1980, 153).

41 MUÑOZ i SEBASTIÀ, Joan-Hilari (2003). “Els Garret i la capella de l’Assumpció de la catedral de Tortosa”, Butlletí Arqueològic de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense (Tarragona), pp. 301-316

42 BEGUER i PINYOL, M. (1980, 28). “Llinatges tortosins”.

43 Íbidem, (1980, arbre genealògic dels Gil de Federich, s. f.).

44 Íbidem (1980, 155). “Llinatges tortosins”.

45 GURRI i SERRA, Francesc (1998, 33). “Catalunya de poble e poble”. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

46 BACH, Antoni. “Els Berga a València”. Revista L’Erol, nº 65

47 ROVIRA i GÓMEZ, S.-J. (1996, 137). De AHCTE. Batllia, document núm. 109

48 Íbidem (1996, 137). De Arxiu Històric de Tortosa. Man.-Not., 1.278, f. 200

49 MARTORELL, Francisco. Historia de la antigua Hibera, pág 221.

50 MUÑOZ i SEBASTIÀ, Joan-Hilari (2013, 33). “Vinallop. Notes històriques”. Consell Assessor de Vinallop, pp. 142

51 ROVIRA I GÓMEZ, S.-J. (1996, 179). “Els nobles de Tortosa (segle XVI)”. De AHCTE. Diversorum, I, 230 bis., f. 26

52 Íbidem, (1996, 181).

53 BEGUER i PINYOL, M. (1980, 82). “Llinatges tortosins”.

54 Íbidem, (1980, 84).

55 BEGUER i PINYOL, M. (1980, 103 i 104). “Llinatges tortosins”.

56 Íbidem, (1980, arbre genealògic dels Montagut, s. f.). De Pilar d’Aigüesvives i de Montagut (1-3-1978).

57 BEGUER i PINYOL, M. (1980, 123). “Llinatges tortosins”. De Bayerri, Historia de Tortosa, VII, p. 165

58 BEGUER i PINYOL, M. (1980, genealogia dels Pinyol, s. f.).

59 ROVIRA I GÓMEZ, Salvador-Joan (1996, 223). “Els nobles de Tortosa (segle XVI)”. De l’Arxiu Històric de Tortosa. Fons de Tortosa, Caixa 143.

60 ROVIRA I GÓMEZ, Salvador-Joan (1996, 243). “Els nobles de Tortosa (segle XVI)”.