Amb el pas del temps ha anat canviat molt l'evolució històrica del cultiu en aquesta zona del nord de Castelló, un fet fàcil d'entendre degut a la bona disposició del territori per la seva extensió sobre un pla quaternari, que únicament veurem alterat per punts muntanyencs com és el cas dels petits turons de la Misericòrdia, Perengil i Nao, a més de la Serra d'Irta. De la mateixa manera, el perfil socioeconòmic de les seves localitats (Vinaròs, Benicarló i Peníscola) no ofereix grans diferències, la qual cosa explicarà aquesta similitud en el respectiu model de producció seguit amb el pas dels segles.
La presència de la cultura islàmica des d'un punt de control com la fortalesa de Baniskula, on s'albirarien les diferents alqueries del pla (Beni-al-Arós i Beni-Gazló entre altres), explicaran part d'una herència transmesa. El sistema de reg que des del període romà s'inculcaria en aquestes terres, però que a causa de la seva escassa pressió demogràfica pràcticament no deixarà vestigis, tornarà a reaprofitarse durant els moments d'eixa instalació, on les sénies explotant l'aigua de les zones subterrànies, facilitaran una producció agrícola que va haver de complementar-se amb una economia ramadera.
Aquesta qüestió ja va ser esbossada fa més de deu anys en el nostre treball sobre el Vinaròs d'època musulmana, un sector que va tenir una importància destacada en la vella economia medieval de la que practimanet no sabem res. Les rutes transhumants i la connexió des de les terres de l'interior amb la zona portuària del litoral, explicada per la seva escassa distància com a causa de la brusquedat del canvi de relleu, són elements claus que permetrien la presència d'una xarxa de transport més fluida i prolífica, de la que haurien resultat altres punts menys accidentats, un fet que sense cap dubte serà decisiu en la manutenció d'una ramaderia local, tal com reflecteixen els topònims de moltes partides d'aquests termes municipals.
Després de la reconquesta cristiana l'avanç de l'agricultura vinícola i la seva exportació com a font d'ingrés en el món mariner, es complementarà amb la producció ramadera, fet que explicarà molta de l'erosió a la qual es veurà sotmesa part de la terra i consegüent desfiguració del paisatge del seu entorn. Serà doncs en eixe moment quan la barraca s'anirà transformant en una icona que identificarà a una societat formada per petits llauradors i ramaders, que intentaran créixer socialment, aconseguint llocs destacats dins de la modesta piràmide social que es va anar generant en un territori que a partir de finals del segle XV es veurà en una progressió ascendent, motivada en part gràcies a la prosperitat generada en molts punts del Regne de València. Aquelles construccions s'efectuaran aprofitant les mateixes pedres del lloc que s'estava treballant, identificant-se així en terres de cultiu de zones de secà. Certament les barraques o cases de pedra no eren punts en els quals es podia desenvolupar una vida permanent, no obstant això aquestes s'aprofitaran de manera esporàdica en temporades concretes, evitant així llargs desplaçaments cap al nucli urbà, i que com bé sabem res tenien a veure amb els que avui efectuem gràcies als vehicles motoritzats. Les barraques es cobrien fins al sostre, arribant algunes a comptar fins i tot amb portes que les segellaven íntegrament, d'aquesta manera l'ús com a zona de descans o residència esporàdica podia prolongar-se.
No cal afegir molt respecte al seu emprament com a zona de confort durant les estacions de primavera, estiu i especialment els inicis de la tardor, quan la collita de la garrofa mobilitzava a famílies senceres a treballar aquells camps, en els quals durant llargues jornades tots els integrants feien vida permanent. Per a millorar la prestació de serveis en aquell entorn, la construcció es complementava amb petites cisternes que servien per a recollir l'aigua de pluja. Les seues plantes de construcció eren variables, podent veure-les des de quadrades, rectangulars, rodones i fins i tot irregulars, tot depenent de l'ús que se li havia pogut donar en el passat i la seva respectiva evolució per aprofitar-se durant generacions, d'ahí que algunes tinguessin adjunts corrals i espais en els que es cuidava del bestiar.
Com sabem, en les zones de muntanya era on millor podien desenvolupar-se les activitats ramaderes, és el cas de les serres del Puig de la Misericòdia i especialment la Serra d'Irta peniscolana. Algunes d'aquelles barraques que gairebé es barrejaven amb el que serien les cases de camp (en les quals ja hi havia algun tipus de mobiliari bastant precari) comptaven amb zones habilitades per a la recepció d'animals, com els pessebres interns. A causa del seu major espai, resultava molt més còmode i segur realitzar un sostre cobert per canyes i margalló (chamaerops humilis), i que com bé sabem sempre ha abundat en proporcions considerables en el pis termomediterrani en el que es troba la nostra vegetació autòctona. I és que no hem d'oblidar que la coberta de pedres (més pesada i perillosa), només s'elaborava per a crear cúpules de barraca, ja que així es garantia l'estabilitat de la zona superior.
Durant l'edat mitjana la ramaderia va poder tenir un paper més important del que ens hem pogut imaginar, no sols evidentment ens referim a les zones interiors de la provincia, sinó també a les zones costaneres com aquesta, on a més del sector pesquer i agrícola, l'explotació animal sabem que sempre ha estat molt present. Recordem que a principis del segle XVI les actuals comarques del nord de Castelló (Ports, Alt i Baix Maestrat), són sense cap dubte els principals centres ramaders del Regne de València. Això aniria estenent-se amb el transcurs dels segles, derivant cap a una explotació de tipus pastoral en aquesta zona, on el bestiar més petit començaria a cobrar més força.
Peníscola.
Imatge: arterural.comRespecte a Peníscola, en un article de Juan Bautista Simó (1982), s'esmenten les diverses partides del terme municipal que es dedicaran a ús comunal, per a així poder extreure pedra, terra, carbó, com també portar al bestiar per part d'aquells veïns que ho van considerar. Degut això es va decidir crear una agrupació que permetés l'aprofitament legal d'aquest conjunt de recursos. Es tractava d'un privilegi, que venia en realitat des de moltíssim temps enrere. A mitjan segle XIX, l'ús d'aquells enclavament comunitaris, va estar a punt de perillar com a resultat de les lleis desamortitzadores, que pretenien posar-ho a subhasta, tal com ja havien fet amb els béns controlats pel clergat.
Sabem per exemple que a mitjan dels anys vuitanta es va acordar que només podien ser membres d'aquesta comunitat, aquells veïns de Peníscola, que de manera fefaent demostressin ser descendents directes de les persones fundadores, i que en total representaven 194 veïns. Un privilegi, que es recolza en el dret que des de temps antics han tingut els habitants de la localitat per a poder explotar els recursos naturals de la seva terra. Coneixem per referències històriques, els problemes i plets que van sorgir entre Peníscola contra els veïns de Benicarló i Vinaròs, com a resultat que aquests acudien fins a les seves muntanyes per a proveir-se de llenya o transitar amb el ramat. Un llistat de concòrdies, que cobraran especial força durant el període climàtic de la Petita Edat de Gel (1500-1800), on la falta de recursos va donar lloc a situacions molt crítiques.
David Gómez de Mora
Bibliografía:
* Simó Castillo, J. B. (1982). “Los orígenes de la comunidad de los montes de Irta”. Revista Peñíscola, nº56
