En localitats marineres la festivitat de la Verge del Carme ha tingut sempre molta importància, sent venerada des de temps antics i motiu que explicarà com la devoció continua mantenint-se, doncs temps arrere, aquesta ja venia demostrant-se amb el lluïment del seu escapulari, i sobre el qual hi ha una llarga història que ens agradaria esbossar.
Pel que fa al seu ús, cal destacar un famós privilegi per als fidels, i que segons diu, permetia al portador aconseguir directament el cel després del dissabte següent a la seva mort, sense necessitat així d'haver d'allargar la seva estada en el purgatori. Una tradició plena de polèmica, ja que el relat beu d'una butlla papal apòcrifa, sobre la que s’ha vingut advertint des de la Santa Seu fa segles.
Igualment,
no hem d'oblidar la preocupació que antany existia entre les
famílies de localitats amb models socials molt semblants als que hem
analitzat en multitud d'ocasions, on la salvació del difunt era una
de les màximes prioritats, d'aquí que en el instant
de l'últim adéu, la família acompanyava la cerimònia amb una
inversió en ingents quantitats de misses, aconseguint així que
l'ànima passés el menor temps possible en el purgatori. Sobre
aquest tema, els llinatges amb fills vinculats al braç eclesiàstic,
així com
aquelles que volien
segellar associacions matrimonials que els
permetessin gaudir
d'una capellania per a la formació religiosa d’algun
dels fills, van ser qüestions molt a tenir en compte, especialment
en territoris on la població catòlica a més de garantir
una millora socioeconòmica, estava molt preocupada per obtindre
el descans etern dels seus èssers
estimats.
Cal recordar que l'escapulari de la Verge del
Carme
és una miniatura de l'hàbit carmelita, a més d'un sagrament. Un
signe extern de la relació especial, filial i confiada, que
s'estableix entre la Verge, Reina i Mare del Carmelo, i els devots
que es confien a ella amb total lliurament, i a qui recorren en tota
confiança per a la seva intercessió maternal; recordant la primacia
de la vida espiritual i la necessitat de l'oració (Vaticà, 2001).
Un protector molt venerat que sempre ha alimentat la fe en les
persones que patien una greu situació de salut o han arriscant la
seva vida en el camp de batalla.
I
és que la seva vinculació com a protector ve arrossegant-se des de
l'edat mitjana, quan al Prior General de l'Orde del Carme, Sant
Simón Stock, es diu que en una de les seves plegaries va
veure a la Santíssima Verge, qui portava entre les seves mans un
escapulari, i a qui li va dir que “aquest és per a tu i als teus
un privilegi: perquè qui ho porti serà salvat de tot".
Òbviament, la interpretació d'aquest missatge marcarà un
precedent, i explicarà segles després el seu ús per molts
milicians en temps de guerres.
En aquest sentit,
l'escapulari inicialment era beneït per un sacerdot, que després, i
gràcies a la tradició oral que ens ha arribat, veurem com des
d'abans de la guerra civil de 1936, ja serà portat per soldats
del bàndol carlí
en aquestes terres.
Més que com a antibales, se li assignarà
una funcionalitat que
garantia el
descans etern al
seu portador en
el cas que aquest
caigués en
el combat,
doncs es deia que el guerrer que moria portant-ho escaparia del foc
etern.
Està
format per dues peces, quedant una de les mateixes sobre el pit del
portador, mentre que l'altra a la seva esquena. Ambdues estan unides
per dues tires que passen sobre la
espatlla
i les escàpules (omòplats), part del cos d'on deriva l'etimologia
de l'objecte en qüestió.
David Gómez de Mora
Referència:
* Directorio sobre la piedad popular y la liturgia. Principios y orientaciones. Congregación para el Culto Divino y la Disciplina de los Sacramentos. Vaticano, 2002.
