Són molts els relats que ens han arribat dels nostres avantpassats quan treballaven els camps de garroferes a les terres del nord de Castelló. Un dels meus favorits és el de l'obtenció de la canya amb la que després es recol·lectava la garrofa, i que com en altres molts llocs de la nostra península, seguia un ritual pràcticament idèntic, i que a continuació passe a descriure.
Durant el quart minvant de gener, era important l'aprovisionament de la "canya de ganxo". Els antics llauradors ja advertien que aquest era el millor moment de l'any per a arrancar-la del canyar, ja que la saba estava morta, és a dir, la canya no creixia, motiu pel qual mostrava una major rigidesa i eficàcia per a treballar amb ella en el futur.
Les canyes que es buscaven havien de ser grosses, preferint dos tipus que feien eficaç les seues funcions. La més llarga servia per a arribar a les parts més altes de la garrofera, doncs alguns exemplars tenen fins a 6 metres, mentre que les altres variants posseeixen una menor dimensió, ja que s'usaven per a les zones més accessibles o baixes de l'arbre. La canya també s'aprofitava per a altres cultius de secà com l'ametler. El procés de transformació en vara de treball és molt simple.
Una vegada extreta del canyar, tallant des de la part més baixa, aquestes "s'arreglaven", donant-li la mesura desitjada. Després de netejar la seua arrel (perquè aquesta serà la part del ganxo que servia per a colpejar o moure les branques de l'arbre des d'on queia la garrofa), ja estava pràcticament enllestida. A l'agost una vegada que estaven seques i rígides, se'ls donaven uns últims retocs, pelant les impureses que podien haver-hi amb la falç, per a quan arribara setembre començar a emprar-les en la recol·lecció. Preferentment si es disposava de més canyes extretes en la temporada anterior, les acabades d'agafar es deixaven assecant fins al següent any, perquè es deia que la seua qualitat encara era molt millor.
David Gómez de Mora
