Per a l'elecció d'un forn de calç era molt important la disponibilitat de matolls ben a prop, amb els quals activar contínuament el foc del seu interior. Se solien tallar amb anterioritat per a després agrupar-los en diferents munts, ja que era necessari comptar amb una quantitat considerable, doncs el forn havia d'estar en funcionament durant diversos dies. Els més valorats eren els d'argelaga, i que una vegada deixats assecar cremaven amb enorme rapidesa.
Les parets interiors es cobrien de fang perquè així se guardés millor la calor. La disponibilitat de pedra calcària en el Puig de la Misericòrdia, així com en alguns barrancs del terme municipal, faran que aquests llocs siguin les zones més idònies per a l'alçament d'aquestes construccions, ja que així es podrà explotar la matèria primera sense necessitat d'invertir desplaçaments des de punts llunyans.
El calçiner havia de col·locar de manera enginyosa les pedres al voltant de les parets en filades, ascendint i connectant-les fins a crear una falsa volta amb la qual es tancava la zona superior. Arribat a aquest moment, sempre que la meteorologia ho permetia, començava la fase principal: la calcinació.
Forn de calç al Puig de la Misericòrdia (Vinaròs)
En les primeres hores les pedres sempre desprenien la humitat que portaven en el seu interior, per a després anar canviant de color (tons blancs), sortint així un fum més negrós en la part superior del forn. Una vegada aconseguida la temperatura adequada, havia de mantenir-se el foc de manera constant. Al llarg de determinats moments se solien treure les cendres de la boca de la construcció.
Preferentment els millors moments de l'any per a fer-ho funcionar eren els dies de primavera o a principis de la tardor, doncs calia passar algunes nits al seu voltant. Encara que això sempre depenia de la demanda, doncs si alguna cosa tenia positiva la producció de calç, és que el guany econòmic per la seua venda era immediat en relació amb el sacrifici que suposava cultivar i posteriorment recol·lectar els productes del camp.
Finalment, passats dos o tres dies la boca del forn es tapava, deixant que perdés gradualment la seva calor, de manera que transcorreguda una setmana les pedres eren recollides (només les que el calçiner considerava que tenien una certa qualitat), emmagatzemant-se en recipients hermètics fins que s'anessin a utilitzar, quan es “matava” amb aigua la calç viva.
Aquesta en una correcta proporció amb terra servia com a argamassa per a revocar les parets, a més d'empastifar els troncs d'arbres pel seu poder càustic. A la fi un sulfat molt efectiu i natural per a protegir la collita dels insectes que rondaven els camps.
David Gómez de Mora
