Antonia
Bayarri i Martorell va ser una de les moltes peniscolanes que va
néixer a principis del segle XIX, i que sent nena va viure el
desterrament al qual es va sotmetre a una part considerable de la
seva població amb motiu de les guerres napoleòniques.
Resulta
curiós llegir el seu certificat de defunció present en el Arxiu
Municipal, ja que s'aprecia com malgrat els seus 76 anys d'edat, i el
fet de trobar-nos durant la segona meitat del segle XIX, a aquesta se
li qualifica amb la professió de llauradora. I és que en realitat
aquella era l'ocupació a la qual s'havia dedicat durant tota la seva
vida, a més de la direcció de la seva llar i la família. El ser
dona no li privava del dret a posseir un patrimoni, independentment
de les normes que legalment sempre van donar una major autoritat a la
figura de l'home.
Com
molts sabeu, fins no fa tant de temps en la documentació del
registre civil referent a les dones, no era estrany que en l'apartat
informatiu de la professió laboral, poguéssim llegir ressenyes com
la de “a sus labores”, “del hogar” o “ama de casa”.
El
matriarcarlisme ha estat una dels senyes d'identitat que centúries
enrere va definir a la societat castellonenca en molts dels seus
municipis. Per això encara a la fi del segle XIX, en algunes
localitats es van continuar reflectint uns certs trets d'aquella
personalitat, i que en part definien l'estructura psicosocial de la
seva gent. Un fenomen especialment arrelat en les poblacions
apartades de les grans urbs, on els quefers diaris i els costums
difícilment s'alteraven amb el transcurs de les generacions.
Peníscola va ser sense cap dubte un d'aquests enclavaments.
David
Gómez de Mora
