Durant el segle XV Peníscola continuava sent un dels principals punts d'embarcament i distribució de la llana que sortia des del territori interior castellonenc. Aquesta àrea geogràfica durant les primeres centúries de l'existència del regne cristià va proveir una part considerable de la demanda càrnica i llana valenciana, gràcies a l'explotació dels seus caps de bestiar com de la fibra natural extreta de les seves ovelles. A la fi de l'edat mitjana les localitats de Sant Mateu i Catí van experimentar un creixement econòmic que va retroalimentar l'entrada de comerciants estrangers, que potenciaren més si cap aquesta zona.
El que avui seria la demarcació que engloba la comarca del Baix Maestrat estava bolcada amb un sistema de producció bastant efectiu, que a banda del conglomerat agrícola tradicional es complementava amb una potent ramaderia, resultat de l'hàbitat natural i accidentat pel qual es caracteritzarà el nostre paisatge.
A Catí entre els anys 1418 i 1437 es va executar part de l'obra que conformaria la seva llotja, la qual ofereix una planta rectangular, compartimentada amb dues naus d'arcs ogivals. Un entorn arquitectònic on no sols es reuniran els comerciants per a tractar acords econòmics (doncs tenia altres funcions), i que són fruit del naixement d'una burgesia local emergent.
Dins del complex al qual ens referim, just en la zona superior i on se situava la Casa de la Vila, es van trobar unes pintures que reflecteixen escenes marineres, i que segons es creu farien al·lusió als diferents saquejos que sofriria la nostra costa durant l'edat mitjana. Alguns autors han plantejat que fins i tot s'estaria representant la Batalla de Tedeliz, en la qual es relata el rescat de la custòdia de Torreblanca i que va ser robada per uns pirates barbarescos, encara que finalment seria retornada al seu lloc d'origen.
Des del vessant artístic ens trobem davant un conjunt de representacions senzilles, elaborades amb colors ocres i grafit, però que sàviament decoren les parets de la sala, ja que la finalitat és recordatòria i explicativa. No hi ha dubte que la seva execució s'ha d'entendre en un període de prosperitat econòmica de les terres del nord de Castelló, una vegada superada les crisi demogràfica de la pesta negra, i que com bé sabem va afectar de ple a aquesta demarcació del territori valencià.
Els poc menys de 60 quilòmetres que separen Catí de Peníscola formen part del tram final que avui encara connecta a mig camí amb Sant Mateu, un altre dels focus pròspers on els comerciants de llana van saber aprofitar la situació i prestacions del seu teixit econòmic municipal.
En realitat es tractava d'enclavaments amb una activitat tremendament sinèrgica, la qual estava dissenyada des dels temps inicials a la fundació cristiana, i que en part es recolzava en la xarxa de comunicacions preexistents.
La linia interior d'aquesta producció que connectava amb el litoral peniscolà, s'articulava al voltant de l'antic accés per on circulaven els musulmans, i que molt possiblement reciclarien de les adaptacions que deixarien cultures anteriors com la romana. Sense cap dubte la geomorfologia permetia aquesta possibilitat, ja que tant des de la franja de Culla, com Ares (i que estava en connexió directa amb els Ports), la llana descendia fins a la zona de Catí, on l'accidentalitat del relleu ja era inexistent.
El nivell de producció d'aquests municipis va ser tan espectacular que s'arribaran a establir nexes comercials que connectaran amb la mateixa Florència (bressol del Renaixement). En aquestes localitats abundaven els “peraires”, dedicats a la preparació de la llana per a la seua distribució.
La vida rural i masovera fomentava un model econòmic, que en el cas de Culla potenciarà el sector ramader de tot el seu entorn. I és que els pastors abundaven, i si això passava era en part gràcies al clima i a la distribució geogràfica d'aquesta regió muntanyenca. L'actual comarca de l’Alt Maestrat serà un espai idoni. Allí la llana es va convertir en un producte de qualitat que va interessar ràpidament a comerciants italians i d'altres parts de la península.
Fins a Peníscola arribaven mercaders que amb les seues embarcacions ja havien consolidat una ruta impossible de parar. Sense cap dubte el segle XIV va ser crucial en l'auge d'aquestes comunitats rurals, perquè dels seus carrers emergirà una elit especialitzada en el sector. Al respecte el paper de Morella serà crucial, funcionant com a punt de suport i enllaç amb la resta de centres adjacents.
De la mateixa manera, poblacions com Cinctorres, Vilafranca o Castellfort també van jugar un rol que no podem passar per alt. Ares era la finestra a un espai que mentres mirava directament cap a la capital dels Ports, permetia una comunicació fluida amb la zona baixa dedicada als mateixos menesters. En eixe escenari se generarà un circuit de relacions econòmiques, que pràcticament implicarien moltes de les localitats que conformaven aquesta àrea septentrional del territori valencià. Royo (2010, 27) ja recorda que aquest tipus d'enclavaments se secunden a través dels negocis de mercaders, notaris, paraires i camperols benestants, els quals compraven la llana als propietaris del bestiar una vegada que s'havia tractat, per a vendre-la als comerciants italians.
La xarxa d'assagadors, corriols i canyades potenciaran la llibertat de pastura en molts termes. Ciutats relativament pròximes a la nostra òrbita d'influència, com serà el cas de València o Barcelona, no dubtaran en importar aquest producte. Per això mateix en qüestió de poc menys d'un segle es concentrarà un model econòmic que abastarà l'espai delimitat per les tres comarques que hui defineixen el que estrictament podem considerar com a nord de Castelló (Alt i Baix Maestrat, així com els Ports de Morella). Des del Baix Aragó la línia es reenfortia, recolzant-se a Morella, ja que la seua ubicació estratègica la convertia en el nexe d'unió entre terres aragoneses i part de la nostra àrea prelitoral.
No oblidem que Catí i Sant Mateu seran dos focus que tindran molt a dir, doncs hi ha que considerar-los com a punts proveïdors de certa entitat. En aquells dies Peníscola ja era la porta d'eixida cap a Itàlia.
Encara que durant el segle XV eixa xarxa de producció continuaria mantenint-se, vorem com a partir d'aquesta centúria es marcarà un punt d'inflexió. Es podria dir que amb el final de l'edat mitjana, el comerç de la llana començaria a experimentar un canvi dràstic, atés un conjunt de nous agents socioeconòmics que li faran perdre competitivitat en el mercat internacional.
Des d'abans del període cristià, els musulmans instal·lats en aquesta zona es dedicarien a les labors ramaderes, fet que hem comentat ja en alguna ocasió i que podria explicar la hipotètica existència de topònims que arrossegarien les seves arrels des dels temps immediats a la Reconquesta.
Encara que alguns historiadors han plantejat la transmissió d'un model econòmic important i basat en la ramaderia des d'època islàmica, del que no hi ha dubte és que d'haver-se produït (cosa que nosaltres també secundem), el nivell del primer, res té a veure amb la prosperitat aconseguida una vegada que se supera la pesta negra, doncs els fluxos comercials amb terres italianes seran espectaculars.
D'aquí que advoquem pel manteniment d'un complement ramader musulmà, però que poc o res tindrà a veure amb el desenvolupat a la fi de l'edat mitjana, sent el primer més aviat el característic de qualsevol sistema de producció d'autosubsistència d'una franja rural, i que en el millor dels casos retroalimentava la línia defensiva que anava des de les terres baixes de Tortosa fins a les tres actuals comarques del septentrió castellonenc, inserint-se igualment en la demarcació del baix Aragó, i que com sabem, també formava part del seu radi d'acció.
Ja des d'abans de l'arribada de Jaume I, Peníscola era amb tota seguretat el principal punt de control, com de càrrega i descàrrega portuària d'aquest espai geogràfic. Els seus nexes comunicacionals li van permetre mantenir aquest rol. El mateix que es tornarà a avivar durant el segle XIV (especialment a partir de la segona meitat i primeres dècades del XV), quan van arribar fins a les nostres terres mercaders de llanes, bastants d'ells de procedència toscana.
El manteniment d'aquesta línia de producció podríem estendre-la en el temps pràcticament fins a poc abans del descobriment d'Amèrica. Fins a aquella data el mercat no era tan competitiu, a més caldria sumar que els pastors i mercaders començaven a apreciar la qualitat de la llana anglesa. Fenomen que havia començat a tancar moltes portes i repercutir a la nostra regió.
Fins abans d'aquesta desfeta, veurem el sorgiment de famílies de la noblesa i burgesia local que afermaran les seves posicions en els llocs on comercialitzaven, sent aquest el cas dels Santjoan a Catí, els Rossi, Datini i Comí a Sant Mateu (doncs l'Església Arxiprestal del municipi es va convertir en una mostra d'expressió d'aquest poder social que va portar a designar-la com “La Catedral dels mercaders de la llana”) o el cas dels Cardona de Vallibona, entre altres tants llinatges que consolidaran en el seu conjunt les elits rurals del nord de Castelló d'aquell moment.
Fenomen similar succeirà en les localitats de Castellfort, Morella o Cinctorres. En el cas de les dues últimes sabem gràcies a la documentació custodiada en l'arxiu morellà de la importància que tenen des de l'edat mitjana les deveses comunes dels seus termes ja que es veuran immerses en multitut de problemes i disputes per les tensions ocasionades pel control de l'explotació ramadera, tal i com exposa en el seu treball Sánchez Adell (1999).
David Gómez de Mora
Bibliografía:
* Gómez de Mora, David (2011). El Vinaròs de época musulmana. Interrogantes. Associació Cultural Amics de Vinaròs.
* Royo Pérez, Vicent (2010). “Elits rurals i xarxes mercantils al nord del País Valencià baixmedieval. El comerç i la manufactura de la llana a Vilafranca (1393-1412)”. Associació Recerques. Història, Economia, Cultura ISSN 0210-380X Recerques 60, (2010) 25-56 pp.
* Sánchez Adell, Josep (1999). “Cinctorres: testimonis d’una vida ramadera”. Cinctorres, vol. I, 139-155 pp.
