La teoria de les idees de Plató és completament metafísica. Per al
nostre filòsof les idees existeixen per si soles, veient-les només a través de
la ment, sense arribar a ser coses, sinó que un concepte immortal, irreductible
a alguna cosa més, és a dir, una definició estrictament del que ell considera
com a pur. En l'estructura platònica les idees no canvien (són immutables),
sent per això el coneixement més perfecte que hi ha.
Per a Plató l'ànima és immortal, tema que estudiarà a fons en dos
de les seues obres. D'una banda en la República (on justifica raons que
expliquen aquesta tesi) i el Fedó (on
argumenta que les idees són un coneixement diví).
Amb això aconsegueix condensar en un mateix nivell la immortalitat, com a idea
perfecta que la persona ha de trobar a través del seu sentit crític i
científic, únicament en un món intel·ligible, al qual no tots poden arribar per
si sols.
Dins de la visió clasista, Plató ens presenta dos mons: el sensible (generat
per coses materials, completament subjectives) i l'intel·ligible (compost per
les idees, absolutament pures, que mai podrem tocar).
En parlar d'idees, distingeix entre el que denominaríem com l'arkhé (que representaria el principi de les
coses. On tindriem, el Bé, l'Eros (amor), la Unitat, les proporcions
matemàtiques), i després les idees de coses concretes (és a dir, les que
nosaltres podem tindre sobre un cotxe, una taula …).
Per a entendre el mite de la caverna i la immortalitat que defensa
Plató, és necessari comprendre eixe món intel·ligible on existeixen les seues
idees perfectes, d'aquesta manera, podrem associar de manera més clara la seua
estructura filosòfica.
Aquest món, és independent, estàtic, immutable, perfecte, i per
tant, etern. Contrari al físic que coneixem, on es dóna cabuda a conceptes que
existeixen, però que no podem tocar amb les nostres mans o representar
estrictament, tal com succeeix amb l'ànima.
En aquesta dualitat apreciem la seua manera de distingir entre el
cos i l'ànima, perquè en el cas del primer, el podrem palpar, representar, i
per tant, assumir que un dia haurà de desaparéixer, en canvi, en el segon cas
(l'ànima), aquesta posseeix unes capacitats totalment oposades, per la qual
cosa a diferència de l’anterior, mai desapareixerà.
Tot allò que podem englobar com un objecte, fins i tot el diamant
(i que com bé sabem és el material més dur de tots els coneguts per l'ésser
humà), també està exposat a un procés erosiu que algun dia el farà desaparéixer
com li succeiria a qualsevol altra roca, l'única diferència serà el període de
temps que això li comportarà, però el final serà el mateix.
Amb això, Plató deixa en un nivell inferior les coses materials, i
que òbviament menysprea, en assumir que hi ha un estrat superior, governat per
idees abstractes, on romanen idees percebudes únicament per la raó i la
intel·ligència, on trobaríem elements de tipus matemàtic, moral, metafísic, la
bellesa, la justicia, entre d’altres.
David Gómez de Mora
