El camp ha estat l'estructura
productiva on la economia va anar creixent des del període Neolític fins a la
irrupció de la industrialització, i posterior aparició del sector serveis. Un
món actualment relegat a la història, però que va definir la identitat dels
nostres avantpassats.
Un escenari, on es barrejava el
sacrifici, la vida en família i la necessitat d'una bona gestió que permetés
als propietaris explotar els seus recursos. En aquells camps de manera aïllada
i tranquil·la, es barrejaven molts sentiments que acabaven modelant a un home
introvertit, ofegat per unes preocupacions que només podia entendre ell.
Era una vida on tot estava
connectat. Els còdols que sortien del sòl en el moment de llaurar la terra, es
recol·lectaven i aprofitaven per a consolidar les obres de la barraca o reforçar
els murs de pedra que ací denominem com a “marges”, indispensables per a frenar
l'erosió i desgast del sòl (especialment en les zones abancalades).
Els petits i mitjans propietaris
sempre que podien aixecaven aquest tipus d'obres juntament amb la seva
corresponent barraca o cases de camp, que en el cas de les últimes, realitzaven
a base de maons i teules, presentant a vegades sostres voltats, i que només
s'habitaven de manera temporal en èpoques de collites, a més de guardar les
eines del camp.
Pel que respecta a les barraques,
aquestes s'utilitzaven especialment al setembre, durant la recollida de les
garrofes. En el cas de Peníscola, com les festes patronals sempre queien en
aquest mes, la temporada començava just l'endemà de la seva finalització.
Algunes de les construccions arribaven a ser readaptades, per a assemblar-se a
cases de cultiu, mitjançant la col·locació de portes, junt altres elements
auxiliars, fet pel qual s'allunyaven del que denominaríem estrictament com a
tècnica tradicional de pedra en sec.
Barraca
de pedra en sec a Vinaròs. Foto del autor
Recordem que en el nostre
territori, i especialment a Peníscola, en la documentació de tipus civil, les
dones amb béns agrícoles arribaran a aparèixer designades amb l'ofici de
llauradora, col·laborant en les labors de camp, tant o més que els homes.
El vi (la varietat del negre
carlón, i famós al llarg del segle XIX), va fer que bona part del secà es
dediqués a l'explotació de vinyes. Tampoc faltaven els terrenys de blat, a més
de garrofers i oliveres que conformaven el secà castellonenc. Molts dels que controlaven una
part considerable de bestiar, residien en el que es coneixia com a mas. Una
construcció més complexa, acompanyada per diversos edificis auxiliars, en els
quals per norma general els seus propietaris vivien permanentment.
Els masovers eren famílies que
disposaven de majors recursos, la qual cosa juntament amb la tinença de
bestiar, els obligava a que haguessin de residir en el mateix lloc on treballaven.
Òbviament el seu estatus en el món agrícola era superior, permetent-los en
moltes ocasions estar al capdavant de les famílies més riques del poble.
David
Gómez de Mora
